Por i interconnexió

 
19 de març de 2020. Són dies complicats per l’emergència sanitària causada pel virus Covid-19. Dies estranys i no pas fàcils pel trasbals que suposa el confinament. Dies incerts per tot allò en què aquesta crisi pot acabar desembocant. Alhora, són dies d’enorme compromís social i capacitat de sacrifici, materialitzats amb una conducta de refrenament i responsabilitat col·lectiva insòlites.

Paral·lelament, i com si d’una trapelleria juganera del destí es tractés, fa només 20 dies a l’illa de Lesbos, a les costes del mar Egeu a Grècia, la policia disparava gasos lacrimògens per impedir com fos l’arribada a terra de refugiats que maldaven per escapar de Turquia i entrar a Europa. Gent indefensa rebent una càlida benvinguda. Gent extenuada, castigada severament per l’odi, les guerres fratricides i la negligència humanes. Com també gent desconeguda, anònima i miserable, sense un euro a la butxaca, sense estudis en universitats de prestigi i sense reputació ni talent aparents.

Fa 20 dies però, l’afany de “salvar vides” que ha portat al govern a decretar l’estat d’emergència encara no havia arribat, encara estàvem immersos en el paradigma que proclama que la vida no pot aturar-se i, per tant, no teníem més remei que girar l’esquena a certs problemes conjunturals i seguir com si res. Però ha resultat que la vida sí pot aturar-se, només depèn de la magnitud i la proximitat de l’amenaça.

20 dies són molt pocs. Una distància temporal insuficient per fer conviure dos situacions contradictòries. Una distància que fa impossible emmascarar la doble moral de què som presos. Una doble moral que ens impulsa a aturar-ho tot perquè allò més lloable i important és salvar vides mentre el dia abans negàvem el rescat a migrants nàufrags perduts al Mediterrani. Una doble moral que evidencia que l’humanisme de què fem gala a vegades flaqueja. Que hi ha vides més valuoses que d’altres. Que retrata l’existència de ciutadans de primera i ciutadans de segona. Una doble moral que ens porta a enaltir les tropes d’ordre públic com a veritables garants de la nostra seguretat mentre les enviem a les fronteres a estomacar forasters (o fins i tot a castigar els nostres veïns que gosen anar a la platja o al bosc a fer exercici i respirar aire pur per pal·liar els efectes estressants del confinament).

I què s’hi amaga darrere aquesta doble moral? Doncs la por. La por a què vinguin uns de fora i facin trontollar meva preuada comoditat. La por a contagiar-me i eventualment morir. La por a què algú estimat mori, la qual cosa no deixa de ser una mort parcial d’un mateix. Doncs què és allò que m’afligeix en aquest supòsit sinó pensar “i què serà de mi sense el meu amic, pare o mare o filla?” Una por totpenetrant que vertebra bona part del nostre comportament.

Aquests dies m’adono més que mai d’aquesta doble moral i reconec fins a quin extrem la por condiciona la conducta. I com si d’una cura d’humilitat es tractés, m’inunda simultàniament un sentiment de compassió cap a tots aquells que malviuen a les portes d’Europa esperant un rescat que no arriba mai. I se’m fa evident que tinc més en comú amb aquella gent que no pas diferències. En realitat, hi comparteixo tot allò fonamental: per una banda, l’impuls a sobreviure i escapar de la mort i, per l’altra, el simple, silenciós i tot sovint oblidat (!) alè com a únic actiu que ens manté en vida.

Prendre consciència de la por pot ser una bona oportunitat per acollir amb amabilitat els sentiments de debilitat i vulnerabilitat, aspectes de la psique més aviat defenestrats però tanmateix ben presents. També pot resultar una oportunitat per adonar-se de la gran interconnexió amb els altres, per diferents i llunyans que siguin, i reconèixer així que potser som en realitat més semblants del que crèiem. I confio que aquesta reflexió ens dugui a aturar-nos un moment i preguntar-nos què és en realitat allò més valuós de què disposem, allò que la vida ve a dir-nos. Preguntar-nos si la nostra conducta i el nostre dia a dia convergeix o no amb aquests valors.

Tant de bo que la sacsejada col·lectiva causada per la crisi del Covid-19 acabi esdevenint una oportunitat per parar i connectar-hi. Tant de bo que les circumstàncies d’emergència que ens toca viure avui ens permetin demà sortir de la crisi amb una major consciència. Amb una major capacitat de compassió, tant pels éssers estimats com pels desconeguts. Amb una major comprensió del què és veritablement important i prioritari, d’aquells valors, principis i actituds que cal cultivar i cuidar per damunt de tot.