Cercant la solució a la incertesa

Aquests dies vivim un allau massiu de pronòstics, estimacions, càlculs i opinions de tots tipus sobre on serem d’aquí a unes setmanes o mesos. Tot plegat per intentar treure l’entrellat a la incertesa que ens acompanya. Quins usos i beneficis té la pràctica de mindfulness en aquest escenari?

Bé siguin els estralls directament causats pel coronavirus, bé sigui el daltabaix en la nostra quotidianitat ocasionat pel confinament, el cert és que la crisi del Covid19 ens està mostrant de manera radical la incertesa i fragilitat en què tot es mou. Però en realitat el Covid19 només ens recorda allò que potser teníem oblidat però que mai ha deixat d’existir. La vida és canvi i el canvi és impredictible.

El canvi puc constatar-lo en tot moment. Quan m’assec una estona en silenci i amb voluntat d’observar, en pocs minuts puc adonar-me estar passant d’agitat a més tranquil, de tranquil a avorrit, d’avorrit a endormiscat, d’endormiscat a despert. L’ordre de la seqüència pot ser aquesta o un altra, dependrà del dia. Aquí, la facultat d’interocepció, la capacitat de reconèixer els estats interns de l’organisme, em mostra l’evidència del canvi constant. Si m’apropo a la finestra a escoltar m’adono amb rapidesa com sons més o menys intensos i més o menys llunyans van entrellaçant-se i alternant-se. Instant rere instant amb nous matisos. Constantment amb subtils irrupcions inesperades. Aquí, els sentits també em mostren com els estímuls van substituint-se de manera ininterrompuda.

El canvi inesperat se’m mostra repetidament i pertot. Inesperat és allò imprevisible i allò imprevisible no és sinó incert. Incertesa comporta una connotació clarament pejorativa. Denota preocupació i angoixa respecte el futur. Però aquests dies de sacsejada general també signifiquen una empenta inexcusable cap a valorar i calibrar de nou què és allò important i cap a on enfoco la meva vida. És com si tot plegat m’estigués recordant que la vida passa i interpel·lant-me directament per a que esbrini si realment estic vivint la vida que vull viure. És com si es tractés d’una invitació a no donar la vida per descomptada i, al fer-ho, poder notar-la amb més intensitat. I és que, curiosament, quan més consciència prenc de la incertesa i fragilitat de tot plegat és quan m’adono que realment sóc viu i del valor extraordinari que això ja té per si mateix.

Nogensmenys, la incertesa comporta també angoixa i preocupació pel futur, fet que ens mou inevitable i incessantment a cercar informació. Aquests dies vivim un allau massiu de pronòstics, estimacions, càlculs i opinions de tots tipus sobre on serem d’aquí a unes setmanes o mesos. Això té una explicació biològica. Hi ha certes teories evolutives que argumenten la ràpida progressió de l’homo sapiens gràcies al procés d’optimitzar les conductes de recerca de menjar. L’èxit d’aquest procés es deuria a desenvolupar sofisticats mecanismes de compilació i sistematització de la informació. El neurocientífic Adam Gazzaley a The Distracted Mind defineix l’ésser humà com una “criatura fonamentalment cercadora d’informació”. Compiladors de dades amb la voluntat de conjecturar prediccions i anticipar escenaris per tal d’eventualment moure-s’hi amb habilitat, si mai arriba el moment.

Tanmateix, aquest mecanisme de compilació i processament d’informació té dos riscos associats que cal considerar. El primer té a veure amb què el rastreig d’informació exposa l’individu a la possibilitat d’una major comprensió de la situació què viu, però també a emfatitzar en la impredictibilitat i els sentiments d’angoixa que hi poden anar vinculats. I l’aprofundiment en sentiments de desesperança poden acabar fàcilment creant un quadre d’alteració emocional. D’aquí la importància de potenciar capacitats que afavoreixin un major control de l’atenció per tal de saber conduir i gestionar la curiositat i l’anhel constant d’informació. El mateix Gazzaley argumenta que dos formes contrastades per assolir majors nivells de control cognitiu són l’exercici físic i la meditació de tipus mindfulness.

L’altre risc té a veure amb el mecanisme d’alerta -també anomenat estrès- que s’activa amb una preocupació important, en aquest cas visualitzar un futur poc esperançador. El mecanisme d’alerta afavoreix que la preocupació esdevingui prioritària, portant-la al primer pla del nostre camp atencional. Així, comencem a donar voltes i voltes, invertint tota l’atenció únicament en aquest assumpte. Aquest procés, anomenat rumiació, crea una espiral que esgota i que no fa sinó llimar progressivament la capacitat de donar resposta als problemes. És el que el professor de la Universitat d’Oxford Mark Williams a Mindfulness, guía para encontrar la paz en un mundo frenético defineix com un “cercle viciós”. A través d’aquest mecanisme poc saludable hom creu que “preocupant-se suficientment per la seva infelicitat, acabarà trobant una solució, mentre que la prova és clara: donar moltes voltes a les coses és el problema, no la solució”.

Aquest diagnòstic és especialment útil quan es tracta de preocupacions derivades de pensaments sobre el futur. El futur és incert, hi ha moltes variables que no controlem i el context del Covid19 n’és una prova irrefutable. Així que per pal·liar l’angoixa i el malestar ocasionat per la incertesa respecte el futur, serà de molta més utilitat deixar de banda l’anàlisi persistent de la situació i centrar-se en cuidar l’equilibri de l’organisme. Novament aquí l’exercici físic i la meditació mindfulness són ingredients que es mostren indispensables per sortir-ne reeixits. El primer perquè és la forma més eficaç d’alliberar tensions. El segon perquè a més afavoreix abordar amb més obertura la incertesa. I si els canvis són constants i impredictibles, no seria més oportú enfocar-nos a acceptar la incertesa com un element central al nostre dia a dia, enlloc de sumar tots els esforços a prentendre-la sufocar?

Photo by Dalton Touchberry on Unsplash