La segona tassa de caldo

Després del capgirament que va suposar la irrupció del Covid19 a casa nostra. Després de veure com de sobte tot s’aturava, tot es trastocava. Després de patir o estar patint la malaltia. Després d’assumir -amb més o menys èxit- la pèrdua econòmica, laboral, social, de mobilitat. Després de transitar múltiples registres d’avorriment, de tensa calma, de tensa espera. Després de tot, un missatge es filtra silenciosament per sota la porta i et diu: “És insuficient”.

I és que de la mateixa manera que ho fa un terròs de sucre al cafè calent, es dilueix amb el pas dels dies l’esperança que la crisi sanitària fos, malgrat la severitat, un episodi estrictament passatger. I aquest és un cop baix. Perquè arriba amb la ressaca i el cansament d’haver transitat dies de sacrifici, d’haver-se omplert de coratge per travessar la tempesta. Jo que no volia beure d’aquest caldo ara em serveixen la segona tassa.

Els missatges de fer el cor fort i de tot anirà bé ja no consolen. La incertesa el pas dels dies no la resol. I les veus crítiques amb l’estratègia escollida per afrontar l’emergència es multipliquen, en quantitat i diversitat. Tenim doncs per endavant un escenari que suposa tot un repte i en aquest context hi ha 3 recursos que ens seran de gran utilitat:

1. Actius propis. Primer de tot cal centrar-nos en allò que està al nostre abast i deixar de preocupar-nos per tot allò que en queda fora. Ocupar-nos enlloc de preocupar-nos. Ocupar-nos ens dóna un sentit d’utilitat que alimenta, preocupar-nos en excés desgasta. La incertesa aquí hi juga en contra ja que, com vaig argumentar al meu anterior post, la ment tendeix incessantment a intentar resoldre-la i això ens porta a preocupar-nos per qüestions en què poc hi tenim a dir, com són la situació sanitària al món d’aquí a 3 mesos, com quedarà afectada l’economia i quin impacte tindrà sobre el mercat laboral i la meva butxaca. Ara doncs ocupar-nos enlloc de preocupar-nos requereix, més que mai, un pas determinat i conscient.

Per a fer-ho cal primer identificar quins són els actius propis. Quins són els recursos que puc mobilitzar, aquells que m’aporten valor i benestar i depenen de mi. Potser m’adono que són limitats. Potser, fruit de la circumstància de salut o feina, els he de cercar en àrees en què no hi estava avesat. Potser puc trobar-los en les passejades pels camins florits, en fer exercici, en tenir cura de familiars, en responsabilitzar-me d’activitats de voluntariat veïnal. Malgrat siguin actius a priori secundaris, desconeguts o limitats, segur que hi són. Cal mobilitzar-los.

2. Paciència. No sembla un recurs a priori molt llaminer, sona més aviat al missatge repetitiu de l’àvia i deixa entreveure certa resignació i derrota. Tanmateix, la paciència no és una qualitat en va. És, per exemple, el fonament de la gratificació diferida, una aptitud precursora de l’èxit i la salut mental. I també és la qualitat que ens permet saber esperar. I en el context actual de gran incertesa, de la mateixa manera que ens serà beneficiós centrar-nos en l’activitat que puguem posar en marxa amb els recursos propis, també ho serà no forçar que aquesta activitat condueixi a uns resultats concrets. Perquè ens podem endur una decepció. Perquè les coses canvien un dia per l’altre. Perquè fer prediccions ara mateix és feina més aviat en va.

Així que millor centrar-se en les causes (allò que puc fer ara) enlloc dels efectes (el resultat pretès). Perquè la causa depèn de mi. És a la meva àrea de control. L’efecte, per contra, en queda fora. I en un context volàtil els resultats són poc predictibles i estar-ne pendent em pot fàcilment conduir a una sensació d’estar a la deriva. Millor doncs ocupar-me amb els actius propis i esperar pacientment que els efectes vagin desplegant-se al seu ritme.

3. Sensibilitat amb la diferència. D’una manera o altra a tots ens ha tocat la crisi ocasionada pel Covid19 i, per tant, tots hem generat una opinió sobre com s’hauria d’estar gestionant la pandèmia. Podem esmerçar esforços en intentar esclarir qui té més raó. Tanmateix, en situacions de pèrdua i amenaça, com és el cas, els debats poden ser ben airats. També podem intentar propiciar mecanismes de cooperació, els quals, i segons el meu parer, en l’àmbit de política internacional hem vist escassejar vastament aquestes darreres setmanes. Tal com diu un proverbi africà: “si vols arribar ràpid vés sol, si vols arribar lluny vés acompanyat”. I per a caminar plegats, confrontar idees per intentar convèncer l’altre no serà tan útil com intentar comprendre l’altre i així poder arribar a acords.

Per comprendre l’altre fa falta primer que deixem d’aferrar-nos amb vehemència a les nostres idees i així poder començar a escoltar millor. Dit d’una altra manera, ens cal flexibilitat cognitiva. I aquí la pràctica de mindfulness resulta beneficiosa. Aquests últims dies he presenciat amb delit el testimoni de diversos participants dels cursos que imparteixo sobre com la pràctica de mindfulness els ha resultat útil a l’hora de prendre perspectiva de les pròpies opinions i relativitzar-les, podent així apropar-se millor a relats i idees contraposades d’altra gent. I no és qüestió de diluir o abdicar de l’opinió pròpia sinó més aviat poder ponderar-la per tal d’arribar més lluny. Acompanyats, és clar, com si no?

Photo by Derek Mack on Unsplash