L’art de badar

Al Pallars, caminant pels cims del Pirineu em creuo amb un home. Llarguerut i prim, se’l veu en forma. Estranger, ve de lluny, es troba a la seixantena, aprofitant el seu primer estiu de jubilat per fer una llarga travessa a peu. Porta uns vint dies discorrent l’Alta Ruta Pirinenca. Jo me’l miro estupefacte.

– Quina enveja! Doncs hauràs pogut atalaiar molts animals!- li faig
– Bé, en realitat no gaires, tot just unes quantes marmotes- em confessa.
I també em diu que no ha pujat fins a cap cim, que no es desvia mai del traçat. Ho justifica dient que no pot perdre temps perquè va justet de provisions i té fixat arribar a Andorra a no sé quina data.

Em quedo astorat. És una conversa que em fa reflexionar. Sobre com el destí ens encega i aquest encegament pot eclipsar la descoberta i el goig durant el trànsit fins a la meta. De veritat que véns fins al Pirineu només per travessar-lo apressat, obviant tot el què hi ha més enllà de la traça del sender? Em ve al cap una paraula: badar. Un terme en certa manera maleït, doncs de petit només l’havia sentit a mode recriminatori: -ull! no badis, que cauràs! -afanya’t! no badis que faràs tard!. Ara, estic descobrint que badar amaga en realitat molta màgia. Que badar és l’observació perifèrica. I que fent-ho conscientment puc adonar-me de molts matisos fins aleshores inadvertits. Que a través de badar puc realitzar descobertes que s’amaguen en el procés diari, i que la meta és només un pas més, que cal parar compte a no quedar-s’hi retingut.

I em ve al cap una cita de Jon Kabat-Zinn, creador del protocol MBSR, que fent un joc de paraules assenyala: “Tenim una tendència a prendre allò corrent com una donació i a fracassar en captar què poc corrent és allò corrent”. Amb aquestes reflexions en ment pujo fins al Ventolau i hi faig un marrada per apropar-me a la munió de llacs que el rodegen. Hi passo el dia sencer. És un escenari magnífic. Pel camí clisso un tritó pirinenc (mai n’havia vist cap!) i grups d’isards trescant com si res. Més tard em sento absolutament privilegiat de poder presenciar a prou curta distància una multitud de voltors que lluiten i es foragiten entre ells per poder abraonar-se sobre un cadàver de vaca. N’hi compto moltes desenes, sobrepassant el centenar. El soroll dels seus esgarips fa posar la pell de gallina. És un espectacle. La natura salvatge desplegant-se amb tota potència davant meu.

Impactat per tot allò viscut, l’endemà retorno a la vall i com si de la providència vingués, topo amb un jardí deliciosament florit que al seu bell mig hi té plantat un cartell que adverteix: “La felicitat no és un destí on arribar, sinó una manera de viatjar”. Prenc bona nota, cal recordar-s’ho tot sovint.

Share:
0 comentaris on L’art de badar

Aquesta web utilitza cookies per millorar la teva experiència de navegació. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca