Volatilitat dels estats mentals

– Puedo decir algo?- va interrompre el músic acompanyant tot alçant tímidament la veu.

Per uns breus instants el públic va contenir l’alè, expectant quina seria la contribució espontània de l’home de l’harmònica. Eren les acaballes d’un concert de blues, i el públic s’ho estava passant la mar de bé. Després d’uns instants dubitatius, l’home s’hi llençà:

– Solo recordar que justo un mes y cuatro días atrás, Argentina salía campeona del mundo!- exclamà.

Els assistents esclataren amb aplaudiments i rialles. El músic, d’evident origen argentí, vibrava amb una rialla de satisfacció d’orella a orella.

Aquesta escena que vaig presenciar poc després de la Copa del Món de futbol de Qatar 2022 em va fer reflexionar sobre la magnífica capacitat del futbol -més ben dit, dels aficionats al futbol i especialment també de la premsa esportiva- de pretendre eternitzar moments fugaços. Bé, ho podríem estendre a totes les competicions esportives, però la força amb que el futbol arrossega multituds és corprenedora.

La consecució de l’anhelat títol de campions del món es produeix en el precís instant de l’últim penal xutat. És només aleshores quan es desencadenen l’eufòria i la satisfacció desbordants. Les estones abans han sigut agòniques, de tensió i patiment. I l’endemà, per a la majoria de la humanitat, tornarà a sortir el sol i tocarà anar a guanyar-se el pa com de costum. Només els argentins delitosos del triomf aconseguit, mitjançant la repetició infinita de les imatges als noticiaris i les converses amb els aficionats paisans pretendran que l’eufòria no reculi.

Però l’esforç serà en va. L’eufòria acabarà capitulant, i més de pressa del que hom voldria. I és que els estats mentals són altament volàtils. Canvien amb molta rapidesa. Fins i tot quan no hi ha un estímul aparent que ho motivi. Fins i tot aleshores els estats mentals van i vénen sense parar. Aquest és un descobriment que ofereix amb franquesa el recés de solitud i silenci. En la darrera experiència d’aquest tipus que vaig viure, tot prescindint de companyia, conversa, lectura, comfort i distraccions preteses durant uns quants dies consecutius, vaig testimoniar múltiples estats mentals: avorriment, estupefacció, temor, confiança, desgana, il·lusió i un llarg etcètera. I no només vaig testimoniar-ne una gran diversitat sinó també un ritme frenètic d’alternança entre ells. I tot i que podríem creure que si optem per estar inactius del tot un avorriment sense fi ens acabaria asfixiant, la realitat és que tant si faig com si no, tant si dic com si callo, tant si hi vaig com si en torno, els humors no paren de succeir-se, no paren de canviar.

Aquesta condició de volatilitat el poeta japonès Ki No Tsurayuki fa més de mil anys mirava de recollir-la en uns breus versos (traducció de Miquel Desclot):

Les flors no cauen:
el vent les esbarria.
El cor de l’home
canvia més de pressa:
ni espera que el vent bufi.

Malgrat puguem ser coneixedors d’aquesta realitat altament canviant, és sorprenent com ens relacionem amb la corrua d’humors o estats mentals. Els vivim de manera excessivament dramàtica, com si la seva aparició fos definitiva i per sempre, temporalment inconscients de la seva naturalesa transitòria, del seu destí inevitable d’esvair-se. I d’això en dóna fe la reacció que activa qualsevol estat mental. Vivim empesos per impulsos de correcció i rectificació envers tot allò que vivim. Quan estem avorrits busquem activar-nos. Quan ens sentim agitats maldem per calmar-nos. I quan sentim por cerquem certesa i confiança. Sabedors de que tot canvia, no seria més fàcil deixar tranquil·lament passar allò que grinyola? Certament, això ens costa molt. Responem amb vehemència -sovint excessiva- envers allò que ens passa o sentim.

Aquí la pràctica de la meditació pren molt valor. Meditar consisteix en monitoritzar l’experiència que s’està produint amb els seus estats mentals sense reaccionar-hi. Assajant la capacitat d’observar-los, prenent nota dels seus canvis i del seu anar i venir. Cal tenir en compte que estar pensant i observar el pensament sóc activitats subtilment diferents. Pensar implica que l’atenció s’adhereix al contingut del pensament. Observar el pensament, en canvi, implica que l’atenció reposa en la consciència del pensar. És com si mentre estic pensant el pensament discorre en primera persona del singular: “jo penso”. Mentre que quan observo el pensament, aquest és com si ho fes en tercera persona del singular: “un pensament s’està produint”. És com autoobservar-se des de fora, el que tècnicament s’anomena metacognició.

Aquest canvi de perspectiva, adquirint certa distància respecte dels continguts i estats mentals que s’estan projectant en l’instant present, permet resseguir millor la traça de l’activitat mental, augmentant la consciència d’aquesta activitat. Aquest procés indueix una comprensió més significativa i més sentida de la naturalesa volàtil dels estats mentals que eventualment visc, captant el seu canvi en directe, en el mateix moment que es produeix. I és aleshores quan s’obre la porta a una nova possibilitat: no cal córrer darrere de tot pensament a corregir-lo, avaluar-lo o justificar-lo. Sinó que, optant per observar-lo, puc deixar que hi sigui i veure’n el seu esdevenir. Com les fulles d’un arbre que tremolen i surten volant en una tarda ventosa d’hivern, diria el poeta.

Foto de Agustin Fernandez en Unsplash