La importància de creure-hi
- On gener 16, 2024
No era una sala de concerts com a tal. Es tractava senzillament de la sala municipal de cultura adequada per a l’ocasió. Un espai suficientment ampli per acollir el públic expectant que s’hi havia aplegat. Varis centenars de persones. Una multitud prou sorprenent a jutjar per les poques desenes de cases apinyades que constituïen el poble. A fora, un gèlid i silenciós vespre d’hivern, tènuement il·luminat per la llum de les estrelles reflectida a la neu que cobria els voltants.
Els músics donaven la benvinguda eixerida als assistents, des del hall d’entrada, fàcilment reconeixibles per anar tots ells embellits amb la vestimenta tradicional tirolesa. Servien cervesa des d’una barra improvisada a qui en volia, mentre ells també s’apuntaven al trago. Tot plegat feia presagiar un concert singular. I de ben cert que l’actuació no va decebre. Fou un animat i extens repertori de polques, marxes, valsos i tradicionals tiroleses, que van fer vibrar l’audiència amb delit. Impecablement executat.
Mentre avançava el concert, i al ritme que creixia el meu gaudi, també ho feia el meu astorament. Com dimonis podia estar davant d’una banda municipal amb 60 músics en un diminut poble de només 600 ànimes censades? Sí renoi, només 600. I amb una mitjana d’edat de només 28 anys. Aritmèticament, semblava impossible. Potser era l’única banda de la comarca? Vaig esbrinar que no, que només a 15 km, a la vall de la vora, n’hi havia una altra de dimensions similars! Es devia tractar del poble de referència d’aquella vall? Segurament. Però tot i així no deixava de causar-me gran estupor.
Em va fer reflexionar, fins al punt d’emocionar-me intensament, sobre la capacitat d’entrega i compromís que mostrava aquella gent. Músics joves i amateurs, cofois i radiants per exhibir-se amb orgull davant els seus conciutadans. Es feia evident que aquells músics creien en el que feien. Hi creien de veritat. Profundament. Només així podia entendre’s que en un poble tan diminut s’hi pogués mantenir en vida -des de feia 200 anys- un banda d’aquelles dimensions. I no només en vida, sinó en excel·lent estat salut.
Els humans mostrem unes possibilitats inimaginables quan hi creiem. Fent possible allò que a priori resultaria del tot improbable. I fent valer, sens dubte, la màxima de que creure és poder. Creure és un acte de fe, un acte d’entrega. Aquells músics així ho deixaven palès. Però creure no només parla de l’entrega, del compromís i la rendició, sinó també de l’amor. Amor entès com una estima apassionada envers allò que es fa mentre no s’espera un retorn a canvi. Fer-ho perquè sí. Perquè s’ho val per si mateix. És allò que Martin Seligman, una de les veus més reconegudes quan es parla i es teoritza sobre la felicitat, defineix com a accions o situacions amb valor intrínsec, i que correlacionen amb la satisfacció amb la vida.
Creure també parla de sentit de la vida. Perquè endreça, perquè orienta, perquè vertebra l’activitat de l’individu. Per connectar-lo fins i tot amb quelcom que és superior a ell. Que ultrapassa la seva longitud temporal al món, el seu propi benefici i, fins i tot, la seva capacitat de comprensió. I s’observa que quan això passa, les persones encaren la vida amb major optimisme i esperança (s’ha comprovat que les comunitats religioses fonamentalistes ho mostren clarament!). Perquè hi creuen. Perquè hi dipositen fe, amor i entrega. I ho fan sense esperar res concret i immediat a canvi.
0 comentaris on La importància de creure-hi