Com de feliç ets?

La pregunta ets feliç? pot resultar massa ampla, difícil de respondre, necessitada de matisos o fins i tot aclaparadora i un xic desconcertant. Però estic segur que tens una intuïció de si ets feliços o no. O almenys, de si ets més aviat feliç o no. I segurament també de si la teva felicitat ha anat en augment en els darrers temps o bé ha reculat. Perquè tinc la impressió que hi ha un sentir profund -alhora que probablement vague i difícil d’expressar- que et dóna la resposta a la pregunta de si et sents feliç o no.

Si partim de que la felicitat és un bé molt preuat (potser el que més?) i que tens una intuïció del teu grau de felicitat, la pregunta clau és què porta a la felicitat? quins són els factors principals causants de felicitat? Perquè saber-los suposaria, de ben segur, una guia per apropar-te a la felicitat de manera més decidida.

Però no és fàcil, d’entrada perquè no sabem exactament què vol dir ser feliç. No hi ha un consens en definir felicitat. I també, molt probablement, no hi ha una fórmula estàndard vàlida per a tots els éssers del planeta.

Tanmateix, economistes, sociòlegs i psicòlegs, s’han esforçat durant la darrera meitat de segle per intentar establir una definició alhora que establir-ne mecanismes de mesura.

Als anys 90 del s.XX, el focus estava posat en la riquesa i el desenvolupament. L’economista indi Amartya Sen va ser l’artífex de la creació de l’Índex de Desenvolupament Humà. S’obtenia mesurant la renda per càpita, l’esperança de vida i el nivell d’alfabetització. No és que pretengués mesurar la felicitat però tampoc únicament la riquesa. Era el primer pas d’intentar mesurar el benestar de les societats.

Però diverses raons, com els creixents índexs de consum d’antidepressius en les societats més desenvolupades, van fer aparèixer veus crítiques. Com es podia estar parlant de benestar i desenvolupament sense tenir en compte la qualitat de vida de les persones?

Això va provocar l’aparició d’altres models que tinguessin en compte el benestar percebut de les persones (els agrupo sota el paraigües de psciologia hedònica). Un model d’aquests, dominant actualment, és l’Índex de Benestar Global, que a més de mesurar renda i esperança de vida, també té en compte llibertat, suport social, generositat i corrupció. Amb tot plegat s’elabora un rànquing de països que a dia d’avui encapçala Finlàndia.

Podríem dir que el primer model donava la importància a què tinc, mentre que el segon prova d’integrar, a més, com em sento. En ambdós casos es pretén mesurar com de bé se sent la persona, des de diferents aproximacions. Com que ambdós parlen de benestar i de sentir-se bé, els anomeno models de tipus hedònic. El primer segurament més centrat en el comfort i el benestar objectiu, mentre que el segon prioritzant el benestar emocional subjectiu.

Combinant ambdós models, però, s’observa manca de correlació entre factors que invita a reflexionar. Per exemple, s’observa que la satisfacció amb la vida mitjana dels megarics americans (patrimoni superior a 100 milions d’€) varia poquíssim de la que mostra un ciutadà mitjà del Nepal (on la renda per càpita és de 1500 €/any). La correlació, doncs, entre renda i satisfacció és molt baixa o inexistent. Una altre exemple: també s’observa que no hi ha correlació entre la salut objectiva i la satisfacció amb la vida, ja que és freqüent trobar persones amb una salut objectivament baixa però mostrant un bon nivell de benestar emocional, sovint molt millor dels que sí tenen salut. De tot això en parla Martin Seligman a l’Auntèntica Felicitat.

Tot plegat ha portat a investigadors a donar una volta de cargol al model de benestar. La hipòtesi d’aquesta tercera família de models, encara poc dominants, planteja: pot ser que la clau de la felicitat no radiqui en què tinc, ni en com em sento, sinó en quina actitud adopto envers la realitat que visc? Són els models eudemònics, que prioritzen l’encaix de l’individu en la vida per davant del sentir-se bé individual i immediatament.

Incorporen factors del model de benestar però amb matisos, ja que passen a emfatitzar la resiliència per davant de la satisfacció, l’estabilitat emocional per davant del benestar emocional o l’optimisme, l’autoestima i la competència. No és només qüestió de sentir-se bé, sinó anar més enllà: funcionar efectivament, viure amb sentit d’integritat i congruència, amb major consciència i millor encaix en aquella realitat que viu l’individu.
I en tot plegat quin paper hi juga la pràctica de mindfulness? Bé, sabem que té una incidència positiva en promoure el benestar i l’estabilitat emocional, afavoreix una major resiliència i connexió amb els altres alhora que promou l’autoestima. Respecte això, vaig presentar algunes dades recentment.

Però mindfulness també és per a molts practicants la porta a la dimensió de la interioritat o espiritualitat. I això últim quin paper hi juga en la felicitat? Directament els models de felicitat no en parlen, malgrat per a molts habitants del planeta pot ser un aspecte molt rellevant. Se n’ha de traçar la seva incidència de manera implícita. La falta de concreció pot atribuir-se a dificultats metodològiques que impedeixen definir i quantificar l’espiritualitat i a la resistència del cientifisme que barra, malgrat cada vegada menys, el pas a l’apropament de la ciència a l’espiritualitat.