Atenció Plena i Consciència: són la mateixa cosa?
- On octubre 1, 2024
Tinc el cotxe aparcat en bateria. M’hi adreço, hi pujo i em disposo a maniobrar per sortir de l’aparcament. Poso la marxa enrere. Pel retrovisor interior veig el flux intermitent de vehicles que circulen a força velocitat, passant a fregar del meu cotxe. Cal estar alerta. Giro el cap a l’esquerra i a través dels vidres del cotxe aparcat a la vora intento anticipar els cotxes que s’apropen. Aguditzo la mirada i espero amb vigilància el moment oportú per incorporar-me a la calçada de l’avinguda. Quan arriba el moment començo a retrocedir fins que, de sobte, el so d’un clàxon proper m’esglaia i em fa frenar de cop. Miro a través del retrovisor dret i hi veig un cotxe aturat a la calçada intentant aparcar a l’altre costat de l’avinguda, on l’aparcament és lineal. I m’hi he quedat a dos dits! El so del seu clàxon ha sigut providencial per evitar la topada. Tot plegat queda en no res i instants després començo a circular amb normalitat.
L’ensurt del so del clàxon crea dos conseqüències. La primera i més evident és la reacció ràpida i espontània de frenar en sec i portar la mirada cap a l’altre costat per veure què està passant: -“ostres! un altre cotxe! i uf, m’ha anat d’un pèl!”. La conseqüència posterior, instants després i amb l’ensurt ja passat, és la de rebobinar mentalment la situació, com si a mi mateix em digués: -“fixa’t que mentre estaves atenent fixament la vinguda de cotxes per un costat, allò que podia estar succeint a l’altra banda passava totalment inadvertit”. Aquest és un pensament reflexiu, que observa amb certa distància i fa de mirall, un pensament que permet adonar-se del que estava succeint. I aquest és, precisament, un dels factors que defineix la consciència, és a dir, la capacitat d’apercebre, d’adonar-se, de reconèixer. Consciència i pensament reflexiu no són la matexia cosa però comparteixen l’atribut reflex, allò que vira cap a si mateix. És com si la ment entrés en un mode mirall, en un mode en que es veu a si mateixa i es reconeix. La consciència és la capacitat de saber-se coneixedor.
En la situació viscuda, atenció plena i consciència són elements que van aparèixer de manera consecutiva, però no conjunta. Diferenciats i separats pel so d’un clàxon. Mentre desaparcava, l’atenció estava centrada en captar el pas dels cotxes. Plenament abocada a l’objecte d’atenció. I tanmateix, no era conscient que estava plenament atent, simplement ho estava. Per contra, breus instants després, l’ensurt d’un clàxon genera un sobtat contratemps, apareix una reflexió i em fa prendre consciència. Aleshores és quan em descobreixo a mi mateix i m’adono del conjunt de la situació. La plena atenció es concentra, s’afila, es focalitza sobre un objecte, mentre que la consciència es dilata per obtenir una visió global, captant simultàniament objecte i subjecte. L’atenció se’n va enfora, la consciència se’n va, alhora, enfora i endins, afegint-hi una capa reflexiva, un gir vers si mateix per a copsar globalment. L’atenció observa, la consciència s’adona. De manera metafòrica es podria dir que l’atenció plena mira, mentre que la consciència escolta.
La consciència és la capacitat de saber-se coneixedor
I mindfulness què és? Atenció plena o consciència? Mindfulness s’apropa més a allò aquí descrit com a consciència. Mindfulness és l’estat de simple consciència. O de consciència pura o nua. Però és cert que mindfulness sovint apareix traduït com a atenció plena, perquè en realitat, consciència i atenció plena no s’exclouen mútuament. De fet, la consciència se serveix de l’atenció. La consciència és un ús particular de l’atenció. I alguns estudiosos han traduït mindfulness amb “atenció plena”, “atenció nua”, o “mera atenció”. Cal recordar aquí que mindfulness és, al seu temps, un neologisme que pretén traduir allò que els meditadors budistes antics anomenaven sati, en llengua pali, un terme de molt difícil traducció. Però més enllà de la terminologia, que genera certa discrepància, en el que sí hi ha consens és que mindfulness apunta cap a l’estat mental de consciència, en tant que capacitat d’adonar-se, de reconèixer-se, d’observar global i imparcialment, de manera reflexiva, com si es fes a través d’un mirall.
Durant la pràctica de la meditació, el que es pretén és sostenir aquest estat mental d’adonar-se. I aquesta és la cosa més difícil del món, m’atreviria a dir. Tots tenim consciència i en fem ús habitualment. Però generalment en fem un ús momentani i interessat. Com en la situació viscuda a l’aparcament: un estímul (l’ensurt del clàxon) fa que m’adoni i prengui consciència, que serveix per a una reflexió que genera aprenentatge (constatar que quan l’atenció se centra en una cosa pot bandejar-ne d’altres i que, quan desaparco cal mirar i remirar per tots tres retrovisors!). És a dir, en aquest cas i habitualment, la presa de consciència ens serveix per a una reflexió intel·lectual. Podem creure que consciència i pensament reflexiu són la mateixa cosa però no ho són. La consciència és un coneixement directe, no mediat, que prové generalment dels sentits. Així mateix ho defineix el diccionari. Mentre que el pensament que reflexiona és un acte posterior, elaborat, un coneixement indirecte, mediat pel pensament.
En la meditació es busca que la consciència no sigui un acte momentani limitat en el temps (presa de consciència) que doni pas al pensament reflexionador, sinó que esdevingui un mode mental sostingut (estat de consciència). I d’aquesta manera passa de ser un mitjà a ser un fi en si mateix. No consciència per a alguna cosa. Sinó consciència per si mateixa. Simple consciència. Consciència nua. Moment a moment.
En la meditació es busca que la consciència esdevingui un mode mental sostingut
En la pràctica de la meditació, l’atenció a la respiració és un clar exercici d’atenció plena. La respiració es converteix aleshores en el focus central de l’atenció. I quan alguna interferència (distracció) apareix, se l’aparta per reprendre el focus central. Per contra, quan meditem fent contemplació dels sons, pretenem cultivar la simple consciència o mindfulness. Els sons passen a ser el focus central. Però no hi ha un so únic i especial a resseguir, sinó que l’atenció resta oberta i receptiva per a captar l’aparició espontània de sons. De qualsevol so. Sense discriminació. Observant indistintament. Amb un radi d’observació tant ampli com sigui possible. Qualsevol so que estigui succeint en aquest precís instant és vàlid. L’exercici es limita en romandre en la contemplació moment a moment. Simplement contemplant l’anar i venir dels sons.
En l’atenció plena hi ha una elecció prèvia del focus d’atenció, que en aquest cas seria la respiració. Mentre que en la simple consciència o mindfulness no hi ha una elecció d’objecte a què atendre, bàsicament perquè els sons de l’entorn són canviants i, sobretot, imprevisibles. Bé, hom podria dir que els sons són en si mateix una elecció prèvia. Però en realitat, la contemplació dels sons només és un assaig, en un format més accessible, de la contemplació oberta i indiscriminada de tot allò que pugui estar passant. Aquest és el verdader exercici de simple consciència. Però com que començar per aquí ens pot resultar un exercici excessiu fins al punt de confús o aclaparador, comencem per quelcom més assequible i que permeti estabilitzar la ment. Aquest és el benefici i sentit dels exercicis d’atenció plena: generar assossec, estabilitat mental, calma. Condicions necessàries per a poder accedir a aquest mode mental de mirall, de testimoniatge, de simple contemplació sense judici, moment a moment. I quan s’activa aquest mode mental de consciència entro en un estat de profunda connexió i presència, “toco el veritable ser”, diria la mestra zen Berta Meneses. La perspectiva canvia, la realitat s’aprecia amb infinitat de matisos, en la que res no hi falta ni tampoc hi sobra. És goig.
Tanmateix, entrar en aquest estat mental no és només una injecció d’èxtasis i plenitud. Al cap i a la fi, això és un estat mental i, com a tal, és volàtil i efímer. L’estat de consciència també és la forma de cultivar un conjunt d’habilitats mentals que acaben fent cap a la caixa d’eines de la pròpia psique. Quan es prova d’exercitar la simple consciència en realitat desapareixen les distraccions. No és que les interferències s’acabin de sobte com per art de màgia. Sinó que allò que sempre havies considerat una nosa deixa de ser-ho per passar a ser un fenomen més a copsar. Si estic observant el cos com respira i, de sobte, m’adono que l’email que he llegit fa una estona torna a reproduir-se a la ment, l’impuls espontani és a maleir-me per estar de nou capficat en allò del que precisament vull alliberar-me tot asseient-me sobre el coixí per a meditar. Però en la pràctica de la simple consciència no hi ha de què alliberar-se. No hi ha distraccions a les quals barrar el pas. No existeixen les noses. Tot plegat, tot allò sentit i pensat, conforma la realitat del moment. I demana ser reconeguda. Ser apercebuda. I això només s’aconsegueix amb altes dosis de compassió i amabilitat envers si mateix. Acceptant les “distraccions” vaig ampliant l’abast de la consciència. Provant de no bandejar fenòmens de l’experiència. Simplement monitoritzant-los. Sense reaccionar-hi. I a poc a poc, amb el temps de pràctica, veus com a través del cultiu de mindfulness o de simple consciència t’estàs relacionant amb més amabilitat i acceptació amb la realitat que vius i t’envolta. Per en definitiva viure amb més plenitud, amb menys fragmentació. I obrint la possibilitat a la transformació, ja que, tal com diu l’aforisme que se li atribueix a Carl Jung, “allò que resisteixes persisteix, i només allò que acceptes es transforma”.
Foto de Randy Jacob a Unsplash
0 comentaris on Atenció Plena i Consciència: són la mateixa cosa?