Les 3 marques de l’existència

Des d’un replà elevat mirava embadalit la caiguda del sol a l’horitzó. Era un capvespre ventós a les acaballes de la tardor. El cel era inundat de colors i formes. Uns pollancres del fons d’una segla es resistien a deixar anar les darreres fulles que els quedaven. A ressol, aquestes centellejaven vivament. Mentrestant, repassava mentalment el que havia significat el dia. Em trobava de recés en silenci. Havia sigut una jornada sense activitat, tan sols meditant en quietud. Quan a la jornada li restes la paraula i el moviment es pot observar tota l’activitat interna de la ment i el cos. Amb claredat. Sembla que sense fer res ni dir res la vida ha de ser, necessàriament, plena de tedi i avorriment.

Res més lluny de la realitat. El dia m’havia servit per adonar-me de les anades i vingudes de pensaments, estats mentals, fins i tot canvis d’humor. També d’emocions intenses i tots els seus correlats corporals. Una activitat sense aturador, frenètica m’atreviria a dir. I, tanmateix, no recordava massa cosa en especial. Tot allò, per bé que intens, s’havia fos. Tan sols en quedava el record tot mirant la posta del sol. I em venien al cap els versos de Tsurayuki, un poeta del Japó antic:

Les flors no cauen:
el vent les esbarria.
El cor de l’home
canvia més de pressa:
ni espera que el vent bufi.

Com de fugaç és tot allò que pensem i sentim! Fins i tot manllevant els estímuls, el constant canvi no deixa d’observar-se pertot. Em fascinava aquest torrent de sensacions i sentiments que rajava sense aturador i també em fascinava constatar la poca autoritat i govern que hi podia exercir. Cap d’aquells pensaments havia triat pensar-lo prèviament. Ben al contrari, la meva voluntat estava orientada a estar en el més absolut silenci, no només aparent sinó també intern. Tots aquells pensaments apareixien de manera espontània. I també així ho feien emocions i sentiments. No cal dir-ho respecte a tot el conjunt de sensacions corporals: des de senzilles picors a molèsties, passant per múltiples registres reconfortants o incòmodes. Tot dansava per si sol, sense cap intencionalitat ni direcció conscient.

Que tot allò referent al cos sigui no controlable ens resulta prou comprensible. Al cap i a la fi, entenem el cos com un apèndix de nosaltres mateixos. No ens veiem com a cos. Sinó veiem el cos com un vehicle a través del qual viure. El cos és el gran desconegut. Funciona per si sol i no sabem massa bé què li passa ni què diu. El cos és allà i va fent.

Ara bé, que el pensament pertanyi també a l’esfera d’el-que-no-es-pot-controlar ja costa més d’empassar. Amb la ment i els seus continguts ens hi identifiquem moltíssim. Seguint el principi cartesià de “penso, llavors existeixo”, el què jo sóc pot resumir-se a aquell que pensa conscientment. I si bé és cert que hi ha part de l’activitat mental que és voluntària i conscient, també ho és que hi ha una altra part que és incontrolada. Apareix de manera involuntària. I aquest és un dels primers descobriments que es fa amb la pràctica de meditació: l’atenció no va on jo vull i no disposo d’una clau màgica que controli el flux de pensaments o bé els pugui seleccionar. I per senzill que sembli, bona part de la feina raurà en apropiar-se, a poc a poc, d’aquest principi: no controlo la generació espontània de pensaments. Una feina que requerirà d’insistència, paciència i astúcia perquè, en definitiva, aquesta identificació de que soc el fil de pensament ininterromput està profundament arrelada i actua com un gran escull.

El sol ja cloïa i les escasses fulles dels pollancres seguien resistint l’escomesa. La percepció de falta de control em donava, paradoxalment, la sensació de palpar-me de més a prop, com de trobar-me amb mi mateix d’una manera estranyament més íntima. Vingueren al pensament versos de David Whyte:

Certament, fins i tot tu, a vegades, has sentit el gran ordre universal.
La presència desbordant, i el cor, desplaçant la teva veu solista.

I paral·lelament, tot aquest cúmul de reflexions també em portaren a pensar, una i altra vegada, en el sorgiment condicionat (paṭiccasamuppāda) del que parlà el Buda. El sorgiment condicionat és la llei que explica la realitat com una “xarxa de de connexions entre diferents elements, és a dir, d’una concatenació universal, més que d’una causalitat substancialista”, seguint paraules de Panikkar. La meva experiència del dia sobre el coixí, quiet estant, constatant la irrupció incessant de fenomens a la ment i el cos em portava a veure l’activitat de l’organisme equivalent a la d’un remolí: girant a gran velocitat, aixecant molta pols i amb un nucli buit. Tot apareixia resultat i efecte d’una altra cosa, i al seu torn d’una altra i així successivament. Sense inici ni fi. Sense saber exactament què era meu i no-meu. Com si el nucli fos buit. Com si realment no hi hagués un element central del qual tota aquesta seqüència de fenomens emanés. Com si la seqüència funcionés per si sola, sense un motor o un director que l’hagués d’avivar.

En el fonament de la llei del sorgiment condicionat hi ha les 3 marques de l’existència, un dels elements nuclears del plantejament que enuncià el Buda. En la nit del seu despertar, el Buda comprengué que tota l’existència és un esdevenir constant sense aturador. Que tota la vida, des de qualsevol escala de realitat que s’observi és constant canvi. I s’adonà que res queda exclòs de la llei de la impermanència. Així que no hi ha res que en si mateix sigui. Res és per si mateix. No hi ha una substància, o una ànima, o un jo, o un què que pervisqui als canvis. Sinó que absolutament tot participa de la transitorietat. Tota la realitat és contingent. Canvi (anicca) i insubstancialitat (anattā) són les dues primeres marques de l’existència. I canvi i insubstancialitat desemboquen en sofriment (dukkha), la tercera marca de l’existència, que és la que dona un sentit pràctic, i búdic, a la doctrina.

El Buda comprengué que el sofriment neix de la incapacitat d’assimilar les dues primeres màximes. Una incapacitat promoguda per l’error o la ignorància, deia. Però afegia que, sobretot, el sofriment neix de la reacció d’afecció o d’aversió envers l’experiència. Per reacció d’afecció cal entendre l’afany de pervivència d’allò viscut i que ha resultat agradable pels sentits. L’afany de pervivència és el desig que el plaer (també s’hi pot incloure la imatge o concepte d’un mateix, entre d’altres) no s’esgoti, sinó tot el contrari, que continuï o fins i tot augmenti. Aquest afany de pervivència contravé l’ordre natural de la impermanència i per tant és font de sofriment, ens diria el Buda. De manera anàloga, per reacció d’aversió s’entén la inclinació a foragitar qualsevol vivència que resulta desagradable pels sentits. I si en la reacció d’afecció l’afany el trobem en la pervivència, en la reacció d’aversió l’afany el trobem en eludir la decaiguda, en esquivar la finitud. Dues cares d’una mateixa moneda. Dues expressions de negació del canvi constant i inevitable. “Tot el que està subjecte a naixement està subjecte a desaparèixer”, deixà dit.

La meditació pretén ser un escenari on assajar la no-reactivitat, un escenari en el qual trencar amb la tendència normal de reacció enfront l’experiència, suspenent l’afecció i l’aversió. Abocant una mirada de generosa equanimitat i compassió cap a tota experiència. Això no treu que allò desagradable segueixi coent i allò agradable segueixi abellint, però sí estalvia que el neguit per repulsió pel primer i l’adherència concupiscent pel segon reverberin. A mesura que es retalla la reactivitat, va aminorant la lluita interna ansiosa. Els alts i baixos aproximen extrems. Les anades i les vingudes minimitzen les marrades i suavitzen els cops de volant. El sofriment va a menys.

En algun moment de l’endemà al matí vaig a anar a guaitar des del replà els pollancres de la segla. Ja no els quedava ni una fulla centellejant. L’hivern havia arribat.

Foto de Annie Spratt a Unsplash