Familiaritzar-se discretament

Aquest passat estiu, en una de les escapades al benaurat Pirineu, m’acompanyaren uns amics amb ganes d’iniciar-se al senderisme. Tot enfilant-nos cap al port de Pala Clavera, em va cridar l’atenció que un membre de l’expedició hagués de fer tot sovint parades de seguretat per mantenir la pulsació cardíaca a ratlla, mentre que la resta tot just esbufegàvem. La causa resultava evident: no estava acostumat a tal intensitat d’esforç.

Fa 3 anys em vaig iniciar a nedar al mar, i recordo que les primeres vegades sortia de l’aigua extenuat i mig marejat. I també recordo quan, al seu dia, vaig començar a córrer. Després de tant sols cinc minuts tenia la sensació d’estar a punt de treure el fetge per la boca!

L’esport ens mostra de manera evident el valor de l’entrenament, és a dir, l’efecte de la pràctica reiterada. Els inicis, per norma, són feixucs. El progrés, indefectiblement, arriba amb la pràctica continuada.

Només hi ha un secret per a que el ritme cardíac no es dispari cara amunt: sortir a caminar, amb certa intensitat, assíduament. De la mateixa manera que no marejar-se mentre es neda només respon a un altre: exposar-se repetidament a l’aigua. Cal que el cos s’habituï a l’activitat a base de repetició, amb càrregues moderades però recurrents.

La pràctica de la meditació opera exactament segons la mateixa lògica. Els beneficis que aquesta ofereix venen a raó d’una dedicació continuada. Millores en àmbits com la reducció de l’estrès, de l’insomni, de l’afectació del dolor crònic, de l’ansietat i de la depressió així ho confirmen (per a més detalls veure L’especificitat de mindfulness). Un estudi recent, publicat el 2025, ho corrobora. En aquest cas, argumentant com la pràctica de la meditació correlaciona amb l’endarreriment de l’envelliment cel·lular. Crida l’atenció la menció específica que se’n fa atribuint el benefici “a una pràctica sostinguda i conscient”.

Val a dir que, a diferència de l’esport, les millores que es desprenen de la meditació són, a vegades, menys visiblement quantificables. És aleshores quan ens inunda el dubte de si la meditació està feta per a mi, de si la meditació ja no pot oferir-me més, de si estic malgastant el temps…I busquem fora senyals que ens donin confiança, respostes segures, evidències indubtables.

Però la meditació és un procés de descoberta i autodescoberta que exigeix ser viscut en primera persona. És un procés del tot intransferible. Requereix fermesa en la constància i docilitat en la paciència ja que els resultats, a voltes, es despleguen de manera imprevisible. Una historieta zen ho recull així:

Una nit la Picota va preguntar: “Què és el Camí del Mig?”
Digué el Corb: “Bona pregunta”.
I va comentar la Picota: “Estàs esquivant la meva pregunta”.
Digué el Corb: “Estàs esquivant la meva resposta”.

Extret de Un maestro zen llamado Cuervo,
de Robert Aitken.

La meditació esdevé un itinerari de preguntes que només nosaltres podem respondre. Ningú més pot fer-ho. A vegades volem accelerar el procés a través de raonar-lo i d’entendre’l, però aquest demana, per damunt de tot, ser viscut. La vivència és la millor comprensió. La vivència és insubstituïble. Un treball personal caracteritzat per la constància discreta. Per saber tornar a començar a diari. Recordant que la meta és el procés. I que aquella virtut que volem evocar l’assagem en cada respiració conscient. Pràctica a pràctica. Pacientment. Discretament.

En els textos clàssics del budisme es fa reiterada menció a la dimensió pràctica de la meditació. Meditació és, sobretot, una pràctica. Meditació és, en essència, un entrenament, diríem en termes moderns. En aquests textos, per fer referència a la pràctica, apareix habitualment el terme bhāvanā (sànscrit i pali), que es tradueix literalment per “cultiu”. En tibetà, el seu equivalent seria gom, que es tradueix literalment per “familiaritzar-se”. Meditar doncs és un cultiu i un acte de familiarització.

Familiaritzar-se amb què? Matthieu Ricard, al seu llibre L’art de meditar, ho resumeix així: “La meditació consisteix en fer-se amb el control de l’esperit, en familiaritzar-se amb una nova comprensió del món i en cultivar una manera de ser que ja no estigui sotmesa als nostres esquemes habituals de pensament”. Tot plegat per a esdevenir lliures, “emancipant-nos de la coacció de les afliccions que dominen i enfosqueixen el nostre esperit”.

Foto de Ksenia Makagonova (Unsplash)