L’especificitat de mindfulness: de la pràctica als resultats
- On febrer 24, 2025
Mindfulness es coneix com la “capacitat de prestar atenció a l’experiència present, moment a moment i sense jutjar”, segons la definició que en feu Jon Kabat-Zinn, pioner dels protocols moderns d’entrenament de la ment amb mindfulness. Què vol dir exactament això?
Fixem-nos en els dos elements nuclears que conté la definició. Per una banda, tenim l’experiència present, que fa referència a tot allò que estic vivint. Prestar-hi atenció voldrà dir conèixer-ho directament. Ésser-ne conscient. I consciència, tal i com la defineix el diccionari, és el coneixement immediat -directe, no mediat-. És, per tant, un coneixement que no li calen intermediaris. A la consciència no li cal un raonament, una inferència, una deducció o un diàleg per facilitar coneixement. Per exemple, ara mateix, estant assegut, sóc sabedor d’aquesta situació pel contacte del glutis amb el seient i de l’esquena amb el respatller i per la postura que ara adopta el cos. No em cal cap elaboració ni pensament per saber que estic assegut. Ho sé directament. És una informació que em dóna la consciència. En aquest sentit s’orienta l’exercici de prestar atenció a l’experiènci present. A observar la informació que em dóna fe i evidència de l’experiència que ara visc. Directament, sense haver-la de raonar ni d’elaborar.
A través de la consciència, la informació que m’arriba ho fa a través dels dominis dels sentits. No només dels cinc sentits externs, sinó dels set sentits que actualment es descriuen: els cinc sentits externs -tacte, gust, olfacte, visió i audició-, afegint-hi la propiocepció -la capacitat que té l’organisme per conèixer la postura del cos i la ubicació dels seus membres- i la interocepció -la capacitat que té l’organisme per conèixer l’estat intern del cos-. Termes com propiocepció o interocepció se’ns fan una mica estranys però fan referència a informació que gestionem a tothora. Planament dit, la propiocepció fa referència a allò que em permet saber si passo o no pel marc de la porta mentre camino, mentre que interocepció, fa referència a allò que em permet saber si ara mateix tinc gana o estic enfadat. Per tant, atendre l’experiència present no voldrà dir altra cosa sinó l’observació reflexiva -de si mateix- del cos, sentiments i pensaments. És a dir, tenir consciència clara del camp fenomènic. De tot el camp fenomènic.
I això és clau per entendre bé mindfulness. Caiem en la tendència a entendre la meditació com un exercici de concentració de l’atenció, portant aquesta a l’observació només d’un objecte concret i definit, com pot ser la respiració. I tot allò que no pertany a aquest objecte concret i definit ho solem entendre com una nosa o interferència. Aquest és, efectivament, un tipus de meditació. Una meditació on l’abast de l’atenció és molt delimitat. Es tracta d’una observació concentrada. Però en la pràctica de mindfulness, l’objecte d’atenció és vast, no delimitat. Es tracta d’una observació oberta, amb l’atenció suspesa, no centrada en cap objecte prèviament escollit. En la meditació mindfulness s’observa tota la informació del camp fenomènic, tot allò que pugui fer-se palès per la consciència dels set sentits. Es tracta doncs d’un seguiment o monitoratge obert, no delimitat a un objecte en particular. Per tant, no hi ha nosa o interferència, no hi ha res a discriminar sinó al contrari, a girar-s’hi atentament, permetent entrar al camp d’observació qualsevol fenomen que s’experimenta.
L’altre element nuclear de la definició de mindfulness és l’aspecte “moment a moment i sense jutjar”. Tots fem ús de la informació dels sentits. Però generalment ho fem a través de flaixos momentanis, a través de captures instantànies d’informació d’allò que pugui estar sentint amb la finalitat de generar una acció que corregeixi o millori la vivència present: si descobreixo picor em rasco; si percebo fred procuro tapar-me; i si em noto moll miraré d’eixugar-me. Tot per a afavorir l’equilibri intern de l’organisme, conegut amb el terme homeòstasi. De la mateixa manera, si em noto apagat cerco algun estimulant; si em noto excessivament agitat maldo per tranquil·litzar-me; si sento dolor cerco alleujament; i si em sento avorrit busco entreteniment. Tota la informació dels sentits que arriba a la consciència em serveix per a fer alguna cosa. Durant la meditació mindfulness, en canvi, no hi ha res a fer. No és que sigui un exercici de mortificació, sinó una pràctica de suspensió de la reactivitat, durant la qual no hi ha res a corregir, ni a modificar, ni a perseguir, ni a assolir. És una estona de reconeixement i convivència no bel·ligerant amb aquella experiència que es va desplegant. I per a fer-ho, procuro de mantenir-me sostingudament atent a la informació sensorial que, moment a moment, vagi aflorant. No només a través de flaixos momentanis. Sinó amb una observació sostinguda que faci de la consciència sensorial un fi en si mateixa. Amb una mirada no crítica, sense judici ni avaluació. Sense afegir pretensions ni expectatives. Sense buscar ni esperar res en especial.
Dit d’una altra manera i resumidament, la meditació basada en un objecte consisteix en canviar el contingut que la ment està processant, redireccionant intencionadament el focus d’atenció, mentre que la meditació de monitoratge obert o mindfulness consisteix en canviar el mode amb el qual la ment està processant, atenent amb interès i curiositat tots aquells fenomens que transiten per la consciència del moment actual.
Heus aquí doncs la especificitat de mindfulness: el monitoratge obert sense judici de l’experiència. Especificitat que no només trobem en la pràctica d’aquesta tècnica de meditació, sinó també en l’efecte que se’n pot mesurar. Científics que estudien el cervell han comprovat que aquesta forma de meditació posa en marxa uns mecanismes neuronals particulars. Han observat que la pràctica de mindfulness incrementa la connectivitat entre àrees del cervell associades a la funció executiva que exerceix control dalt-baix, la qual es relaciona amb la regulació d’impulsos i de patrons de reactivitat del cos. L’activació d’aquesta xarxa neuronal es deriva específicament de la pràctica de mindfulness, ja que estudis comparats han constatat que aquesta activació no es produeix necessàriament en altres formes d’intervenció ment-cos similars a la meditació mindfulness, com la relaxació (Creswell 2016) i la meditació centrada en la respiració (Zeidan 2015).
Enfortir la xarxa neuronal de control dalt-baix té uns beneficis notables en la salut. Primer de tot, serveix per reduir l’estrès, propòsit original del protocol pioner de mindfulness (MBSR o acrònim per Reducció d’estrès basat en mindfulness), avalat per nombrosos mesuraments, tant des de l’autopercepció dels pacients (Ameli 2020) com per mesures biològiques (Creswell 2016). Seguidament i més concretament en l’àmbit de la salut mental, s’ha constatat que per tractar el trastorn d’ansietat, l’entrenament de la ment amb mindfulness ofereix els mateixos resultats que la farmacologia avui de referència -escitalopram- (Hoge 2022). I també eficaç es mostra la pràctica de mindfulness en la prevenció de la recaiguda en depressió (Kuyken 2016).
I per altra part, aquest mecanisme neuronal de control que enforteix la pràctica de mindfulness també és útil en l’àmbit del dolor crònic, ja que modifica l’avaluació que el cervell fa de la informació sensorial del dolor (Zeidan 2017). Així s’ha observat en pacients amb fibromiàlgia i dolor crònic, els quals han reduït amb la pràctica de mindfulness la incomoditat que el dolor els ocasionava malgrat no eliminar-lo. En aquest sentit, la pràctica de mindfulness es considera especialment indicada per a afectacions de llarga durada o cròniques, perquè incideix en la modulació del dolor, reduint els índexs d’incomoditat percebuda i millorant la qualitat de vida del pacient. Un altre estudi en aquest camp va mesurar que practicar mindfulness és un 27% més eficaç que tractaments convencionals per a pal·liar el malestar causat pel dolor lumbar cronificat (Cherkin 2016).
Tot plegat fa de la pràctica de mindfulness una alternativa de salut eficaç i exempta d’efectes secundaris nocius. Una alternativa, alhora, necessària per l’ús i abús d’alguns fàrmacs avui en el punt de mira, com ho són les benzodiazepines, de les que Espanya n’és el país amb major consum per càpita del món, malgrat aquestes estan desaconsellades tant per l’OMS com pel Departament de Salut per a usos prolongats, i els opiacis, amb devastadors estralls als EUA arran de les crisis del fentanil i de l’Oxycontin. Practiquem doncs més meditació mindfulness per a més salut.
0 comentaris on L’especificitat de mindfulness: de la pràctica als resultats