Perfect Days i la repetició
- On agost 22, 2024
Un tiet i una neboda en un parc, asseguts en un banc. Contemplant amb fascinació els jocs de llums i colors que es creen amb les fulles dels arbres. Com si ullessin per primera vegada a través d’un calidoscopi. Meravellats per la instantània fugaç, màgica, inaprehensible. És una escena que es reitera al film Perfect Days de Wim Wenders. Un film que es va rodar des d’una lògica documentalista, sense trípodes ni raïls, sempre amb càmera a l’espatlla, amb un guió minimíssim, per captar l’espontaneïtat de cada situació. “Intentant veure cada objecte com si només existís una vegada i només allí” diu Wenders. “Atent a cada detall”.
La pel·lícula presenta la quotidianitat vulgar des d’una mirada espurnejant
La pel·lícula presenta la quotidianitat vulgar des d’una mirada espurnejant. Retrata la vida de Hirayama, un operari de neteja de lavabos públics que viu una vida senzilla i summament rutinària, però no pas mancada de sentit. Hirayama fa la seva feina amb reverència, dia rere dia. Es mostra satisfet i agraït. I en les estones lliures estén la seva curiositat i delicada passió cap als seus hobbies, com la cura de bonsais o jugar a capturar komorebi, el terme japonès per referir-se als patrons dansaires d’ombra, llum i color creats per les filtracions del sol a través de les rames i fulles. Per cert, que tal com admet Wenders, komorebi havia de servir de títol al film fins que l’eco de la música de Lou Reed va finalment imposar-se.
Wenders crea una obra molt especial perquè aconsegueix unir contingut i forma. No en té prou en explicar una història d’algú que evoca presència, amor i gratitud. També ell vol ser partícep d’aquests atributs durant el procés creador. “L’esperit del film està en el fet que tot se senti gairebé sagrat”, afirma. Wenders abraça aquest plantejament fins al punt d’incloure-hi també l’audiència. Fent que esdevingui un desafiament per a l’espectador, ja que aquest acaba trobant-se immers en una seqüència d’escenes que es repeteixen, girant a un ritme parsimoniós. El film és un retrat de la rutina d’un individu, en el que les escenes d’avui són idèntiques a les d’ahir i com ho seran a les de demà. Una oda sorneguera al tedi? hom pot preguntar-se. Cadascuna de les escenes que es reiteren, però, incorpora alguna subtilesa nova, com si curosament el director pretengués interpel·lar l’espectador a assaborir la màgia d’aquell precís moment. Com si estigués contínuament preguntant: “t’adones del miracle de la vida real?”
“L’esperit del film està en el fet que tot se senti gairebé sagrat”, diu Wenders
D’aquesta manera, que les escenes siguin o no idèntiques va en funció de l’òptica de l’espectador. “El veus [a Hirayama] netejant lavabos i fàcilment redueixes la seva feina a ser un netejador de lavabos. Però a poc a poc, t’adones de la riquesa de la seva vida, i que netejar un lavabo és una feina estranyament metafòrica”, diu Wenders. Fins al punt de reflexionar sobre la possibilitat de que, veritablement, la repetició sigui una falàcia. Que sigui així dependrà només de com s’afina la mirada. De com d’obert s’estigui a captar en cada moment els nous detalls. De provar d’adoptar, reiteradament, la mirada de Hirayama, amb la que tot instant esdevé una oportunitat per sentir-se viu. A mi tot plegat m’evoca al pensament una de les màximes de l’ermitana Montserrat Domingo, quan afirma amb contundència que “la repetició no és, perquè ni jo sóc la mateixa ni l’espai és el mateix”. O tal com assenyala el propi Hirayama al film, “la pròxima vegada és la pròxima vegada, ara és ara”.
El film també m’inspira un altra reflexió: la possibilitat d’adoptar la repetició -ara entesa com a pràctica rutinària- com una porta que duu a una mena de vida sàvia. A Perfect days, sembla com si la feina de netejar lavabos oferís al protagonista la possibilitat de completar un veritable propòsit, el seu ikigai, podríem dir aprofitant el context nipó. Hirayama es pren l’encàrrec de manera meticulosa i amb entrega. Impregnat de vocació de servei. I com si així la repetició li permetés acariciar la virtut. Dia rere dia, completant el seu deure amb satisfacció, sense vanaglòria, pel simple valor de fer-ho bé. I em fa pensar en el filòsof Josep Maria Esquirol, quan s’expressa en relació a la repetició: “la cura demana repetició. Mentre que un cert intel·lectualisme cerca la novetat, el cor vol, sobretot, repetir”. El primer pretén anar enllà, el segon una mica endins. És a través d’un moviment reflexiu, d’una repetició que vira cap a si mateix, que progressivament cultivem cura i autocura. “No és un camí de quietud, sinó de perseverança”, diu. Amb el “retrobament” (terme que em ressona molt afí al retorn al que nombroses vegades m’he referit) a l’horitzó, “estem encaminats, doncs, a repetir, perquè no som nosaltres els que fem les preguntes, sinó les preguntes les que ens toquen i ens fan a nosaltres”. Una repetició també entesa com un procés de transformació: “no deixa les coses com estaven, perquè qui repeteix es canvia a si mateix”.
“No som nosaltres els que fem les preguntes, sinó les preguntes les que ens toquen i ens fan a nosaltres”
La pel·lícula Perfect days manté una estreta correspondència amb tot allò que la pràctica de mindfulness suposa. Podríem enumerar un bon reguitzell d’elements comuns, però, fent tribut al polièdric atribut de la repetició, m’agradaria ressaltar-ne únicament dos. Primer, tal com fa el complidor Hirayama amb totes les seves rutines, la meditació mindfulness vol repetició. Només així aquesta va calant fons, obrint-se pas i agafant sentit. Permetent que, a poc a poc, l’expressió interna, i inherent a cadascú, de silenci vagi ocupant espai en la pròpia vida i adquirint un valor que, progressivament, es fa imprescindible. I per silenci, puntualizto i seguint amb Esquirol, em refereixo al “silenci revelador”, no al “silenci mut”; aquell silenci que “fa ressonar la música originària”.
Segon, la repetició es cenyeix només a l’acció. Perquè l’experiència no es repeteix, encara que l’acció sigui la mateixa cada dia. No hi ha dos experiències iguals, cada instant desplega un nou sentir, una nova vivència. I per a captar l’experiència cal procurar un gir atencional, en que es testimonïi allò que s’està sentint i no només allò que s’està fent. Per a fer-ho, cal adoptar la ment de principiant, aquella que Hirayama encarna contínuament, amb la que tot el que es viu es mira amb ulls novells. I com si tot plegat es pogués resumir en una fórmula escueta, una proposta de plantejament podria ser: repetició i hàbit en l’acció, alhora que atenció i obertura en l’experiència.
0 comentaris on Perfect Days i la repetició