El retorn
- On abril 18, 2023
Mites i llegendes conten històries de retorns. Des de l’Odissea d’Homer de fa més de 2500 anys, que narra la tornada a casa d’Ulisses després de la guerra de Troia, fins al Retorn del Jedi de George Lucas, d’en fa escassos 40 i que narra la reaparició de l’heroi salvífic després d’un període tenebrós, podríem enumerar tantes i tantes històries de retorns.
Una d’elles explica que un jove un dia tornà a casa del pare demanant-li clemència i caritat després d’una vida errant durant la qual havia dilapidat la seva herència. El pare es congratulà del retrobament i li obrí les portes, mentre que el seu germà no ho paí bé i volia bandejar-lo. És la fàbula que contà un dia Jesucrist, coneguda com la paràbola del fill pròdig (la Bíblia de Montserrat l’enuncia com la paràbola del “fill retrobat” i, pel que aquí ens ocupa, la trobo una denominació més encertada, així que en faré ús d’ara en endavant) i que recull l’evangeli de Lluc (Lc 15:11).
La paràbola del fill retrobat retrata dos aspectes crucials de la pràctica de la meditació. Primer, la paràbola ens parla d’un retorn. I el retorn està en el cor de la meditació. És segurament la seva aspiració més nuclear. El mestre zen d’origen vietnamita Thich Nhat Hanh tenia per costum utilitzar la següent instrucció en les seves meditacions guiades: “inhalant torno a casa, exhalant m’adono que ja hi sóc”. Un altre mestre zen, d’origen japonès però també afincat durant anys a França, Taisen Deshimaru, explicava el satori o despertar dient-ne que “és el retorn de l’ésser a la seva condició normal, original, fins a cada una de les cèl·lules del seu propi cos”.
De la mateixa manera que ho fa el fill pròdig, estem parlant d’un retorn al punt de partida original, a l’essència, a casa, a l’estat natural. No és doncs un viatge de descoberta de nous móns, sinó un trajecte de retorn cap endins, un retorn a allò ja conegut però a voltes oblidat. Desemmascarar aquest oblit i reviure l’estat natural és una constant cap a on han assenyalat les tradicions místiques. “I heus ací que vós éreu dintre i jo fora, i allí us cercava. […] Amb mi éreu i jo no era amb vós” afirmava Sant Agustí a les seves Confessions. En l’Islam trobem dikhr o “record de Déu” com el pivot sobre el qual s’asseu l’oració contemplativa. I el propi terme mindfulness ve a traduir smriti, un terme antic en sànscrit d’origen vèdic, que de manera anàloga fa referència també a “recordar”.
La meditació és retornar l’atenció a la pura consciència. Es resumeix simplement a un exercici senzill i profund de viure conscientment. Senzill perquè no es tracta de fer res. No s’ha d’assolir res, ni convertir-se en res, ni anar enlloc, sinó senzillament retornar a un lloc íntimament conegut. Es tracta senzillament de restar en contacte amb l’existència que hi ha. L’existència que es manifesta i va desplegant-se sense aturador. I que és captada a través de la consciència dels fenomens sensorials i mentals. Tant senzill com això. Només restar conscient.
Alhora, però, és un exercici profund perquè constantment s’oblida. L’embat d’interferències, expectatives i confusions és un allau que amenaça tothora aquest simple restar conscient. La profunditat és, doncs, per la dificultat de mantenir l’equilibri en la pura consciència. Així que el retorn novament a la consciència és constant. Perquè constantment se’n perd l’equilibri. A més cal tenir en compte que de la mateixa manera que l’existència va desplegant-se sense aturador, la consciència que la viu viatja amb ella com un flux. Per tant no és un restar conscient en un punt immòbil sinó mantenir-se conscient en una dansa sense fi. (En una altra entrada al blog vaig parlar amb més deteniment de què és la consciència)
L’altre aspecte crucial en la meditació que evoca la paràbola del fill retrobat és la reacció a aquest retorn. El pare del noi se n’alegra enormement i decideix celebrar-ho “matant el vedell gras”. Però el germà gran, quan s’assabenta d’aquesta decisió a l’arribada a casa després de la jornada de treball, “es va omplir d’indignació” diu textualment l’evangeli. En la meditació, el repte de restar sostingudament conscient no s’acaba en un retorn repetit de l’atenció divagant. El retorn a la pura consciència no es completa de no captar-se l’autocensura que critica (“ja t’has distret de nou”), avalua (“no està sent una bona meditació”), aspira (“em falta estar més concentrat”), compara (“si pogués estar tant concentrat com l’altre dia”). La pura consciència té una dimensió aglutinadora, no discrimina res. Així que tots aquells fenomens mentals de l’autocensura (el superego en diria Freud) que suposadament avaluen externament la pràctica de meditació també han de ser inclosos com a elements a ser observats. Senzillament també contemplats com a fenomens conjunturals.
L’exercici de retornar està composat pel moment que m’adono que he oblidat (en si mateix un moment de consciència) i el restar amablement -i de nou- en la consciència. És un exercici que no entén de brusquedats. La consciència és a tocar. Qualsevol distracció, oblit, judici i autojudici es converteix eventualment en la porta de casa, en la possibilitat de retornar. No es retorna plenament a la consciència de l’existència que s’està desplegant si es nega o es margina de la mateixa consciència allò que grinyola, heus aquí, la dispersió i la interferència. El retorn a la consciència és un exercici subtil que aglutina, que no discrimina. Si en el moment que m’adono de la dispersió, em renyo per no estar fent-ho prou bé i maldo per generar una experiència determinada de concentració, en realitat estic emfatitzant la dinàmica d’anar a algun lloc, d’assolir quelcom. La meditació és un no-fer, és un no-anar. És un retorn, per contra, al què ja hi ha. Un retorn de mirada ampla que aglutina tots els fenomens que eventualment van succeint-se.
0 comentaris on El retorn