Saber estar

Com si d’una ingènua premonició del què havia de venir es tractés, el 2017 un programa de la TV britànica va crear un show en què 5 voluntaris van confinar-se en absolut aïllament durant 5 dies en una habitació.

Cadascun per separat. Amb suficient aliment però sense cap contacte amb l’exterior. El resultat va ser que només 3 voluntaris van poder completar els 5 dies. Els altres dos van abandonar abans de finalitzar la segona jornada.
Malgrat que l’experiment no és comparable amb la realitat que tenim avui, sí que mostra la limitada capacitat del ser humà per conformar-se i saber estar amb allò que té. Una capacitat que els mesos que corren estan posant a prova més que mai.

I tanmateix, el ser humà mostra una extraordinària habilitat per a planificar i dibuixar escenaris d’allò que està per venir i segurament és aquesta una de les raons a les quals es deu la seva trepidant evolució, comparant-lo amb altres espècies. Però sembla que aquesta valuosa habilitat d’anticipació va de la mà d’una tendència al col·lapse en circumstàncies, a priori, favorables. Els participants a l’experiment de TV estaven en aïllament, però tenien les comoditats bàsiques garantides: aigua, menjar, comfort tèrmic, llit còmode i allunyats de perills. Però quedava a les seves mans segurament el més difícil: gestionar les seves expectatives de les hores que quedaven per transcórrer abans no finalitzés el repte.

El matí de Cap d’Any d’aquest 2021 que arrenca, seguint amb un ritual de fa anys, vaig sortir a passejar pel bosc. Malgrat el marcat caràcter gris, fred i ventós del dia, em va encantar veure diferents matolls en plena florida: el bruc d’hivern, la foixarda i el romaní. No destacaven molt, disseminats per marges i costers. Però posant-hi atenció en descobries el seu tènue esplendor. De la mateixa manera podem abordar el nostre dia a dia. Indagant amb curiositat allò valuós que abunda pels marges, malgrat el camí pugui ser ocasionalment àrid.

Alhora i seguint amb el símil excursionista, quan el camí esdevé àrid, mobilitzar la capacitat de reconèixer que les circumstàncies del moment són senzillament poc favorables i entendre que, malgrat tot, aquestes són passatgeres resultarà de molta utilitat. Això és, no hi ha dubte, més fàcil de dir que de fer. Entrenar la ment amb mindfulness (veure cursos Mindfulness MBSR) pot ser un recurs molt adequat per a posar-ho en pràctica.

Ans el contrari totes les flors que puguin habitar els marges passaran desapercebudes i el camí esdevindrà una versió encara més eixuta del que inicialment podia semblar. I això, com diria el poeta Joan Margarit, “seria vanitat del sofriment”.