Acompanyar amb mindfulness les emocions difícils

La meva filla té 12 anys. Aquest curs és el seu primer any d’institut. L’altre dia va arribar de classe fent-me saber que havien tingut a l’aula la visita d’una persona parlant-los d’educació emocional. Ep, interessant! -em vaig dir. Però la meva set de curiositat va topar amb un vedat al pas. Les meves preguntes per resposta van rebre un “no vull parlar amb tu d’aquest tema” i un “no tinc res a explicar”. Au, malgrat insistir-hi, ja érem al cap del carrer. Quina insolència! -vaig pensar enutjat-, amb com de carinyós havia sigut el meu apropament!


Com m’acompanyo amb mindfulness quan visc situacions que activen emocions aflictives?

D’entrada cal ser astuts i veure com les emocions apareixen amb suficient poder per eclipsar l’atenció. En el meu cas, l’atenció va quedar totalment copada per la resposta de ma filla, sospesant i validant 1) una justificació per la meva amistosa aproximació, 2) el lament pel lladruc rebut com a resposta i 3) l’exigència d’un comportament més amable per part seva.

Tanmateix, en la mesura que l’atenció queda atrapada en justificar i corregir la situació viscuda, analitzant-la i donant-hi voltes, l’emoció no fa sinó reverberar, de tal manera que, a través del diàleg intern amb un mateix, no estic sinó accentuant l’efecte que l’emoció produeix. En el meu cas, l’enuig, acompanyat de pensaments com “què s’ha cregut?” i “això no pot ser!”. I així l’alteració va inflant-se més i més. Una irritació de la que s’entreveuen guspires començant a saltar.


Per contra, si condueixo deliberadament l’atenció cap a la manera en com estic vivint la situació s’obren noves possibilitats. És com crear un espai entre l’agitació que l’emoció genera i la capacitat de raonar. Un espai mínim, però molt valuós, que permeti minimitzar la irritació i mals majors. Cal una acció deliberada per tal d’aconseguir-ho, ja que per inèrcia l’atenció queda totalment adherida a l’emoció i la cadena de pensaments que aquesta provoca.

Això implica intentar deixar a un segon pla allò que està passant i preguntar-me per com ho estic vivint. Preguntant-me no tant per com soluciono la qüestió sinó per adonar-me com l’estic vivint internament. Quina emoció s’ha activat? A on i com la sent el cos? A què em veig impulsat a dir i a fer? Això em permet fer una ràpida radiografia de l’experiència i momentàniament foragito l’atenció de les justificacions, queixes i laments. Creo així una petita bombolla enmig de l’incendi emocional. Una petita bombolla que pot ser suficient per desembragar la cadena de retrets i conductes impulsives que s’estan a punt d’activar.


A més, aquesta radiografia de cos i pensament permet comprensions una mica més profundes, una mica més enllà de si la resposta de ma filla és pertinent o no, o si hi té dret o no a parlar-me així. En el meu cas, va permetre adonar-me de que en realitat estava enutjat perquè dins meu s’havia esmicolat alguna cosa: la idea de que ma filla és encara una nena petita i que troba en son pare la confidència (amb qui sinó?). Potser alguns clixés mentals estan caducant a marxes forçades i cal actualitzar-los i ben aviat!

Així que la gestió que faig de l’atenció quan s’activa una emoció aflictiva determinarà la meva capacitat per acotar l’alteració que aquesta provoca i alhora per indagar què s’hi amaga més enllà. Per aprendre’n, per extreure’n lectures valuoses per a un mateix. Una capacitat que es cultiva i s’enforteix a través de l’entrenament de la ment amb mindfulness.

I com acompanyo amb mindfulness quan els altres viuen emocions aflictives?

Quan algun ésser estimat es veu immers en emocions difícils que el remouen sentim la necessitat de sortir a socórrer-lo. L’impuls és legítim i diu molt a favor de la nostra capacitat empàtica. Tanmateix, cal estar atents a com ho fem. Aportacions de l’estil “No et preocupis, tot anirà bé” o bé recomanacions “Anima’t, fes això i veuràs com de bé et sents” poden ser contraproduents. Malgrat neixen des de la més bona de les intencions. Perquè no donen valor al que l’altre sent. Perquè menystenen l’aflicció que l’altre viu en aquell moment.


És fonamental reconèixer l’experiència de l’altre. Reconèixer allò que ara hi ha, allò que ara l’altre està experimentant. Ningú es convenç de res si abans no se sent reconegut. Sentir-se vist i acollit pot ser la millor de les medicines. Cal posar-hi atenció perquè l’impuls inicial és sovit a corregir, a mitigar, a defugir allò dolorós. És normal, fa mal. Però en realitat, la simple escolta atenta, donant espai i permetent l’experiència que l’altre afirma sentir pot ser molt més reparador. 


I en l’art de reconèixer, el reflex n’és segurament la millor destresa. Reflex és la capacitat de fer de mirall. De retornar a l’altre allò que diu. Evidencia que l’estic escoltant. I mostra que l’estic comprenent. Sense judicis ni diagnòstics ni prescripcions. Amb total obertura. Reflex vol dir saber destil·lar les 2 o 3 paraules clau que l’altre fa servir i repetir-les. Res més. Tan simple és com miraculós resulta. I funciona de manera tan eficaç que fins i tot el FBI reconeix aplicar-ho en interlocucions límit. Chris Boss, ex-cap de negociacions en segrestos amb ostatges, així ho afirma: “De tot l’arsenal d’habilitats per a la negociació amb ostatges que té el FBI, el reflex és la que més s’assembla a un truc mental Jedi. És senzill i, tanmateix, misteriosament eficaç” (dins Rompe la barrera del no. 9 principios para negociar como si te fuera la vida en ello).

Photo by Jakub Skafiriak on Unsplash

Share:
0 comentaris on Acompanyar amb mindfulness les emocions difícils

Aquesta web utilitza cookies per millorar la teva experiència de navegació. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca