Em falta res?

Tardes de sorra i platja, sopars a la fresca, retrobament amb velles amistats, dormir sense l’amenaça del despertador. L’estiu invita a fer realitat la màxima “la vida és com el jazz, majoritàriament és improvisada”. I permet connectar amb el plaer i el gaudi del compartir, el lleure, el sortir del marc estret de la rutina, eludint el pes de les responsabilitats habituals. És genial.

Tanmateix, tot plegat no evita la visita, a moments i tot sovint, de sentir-se incomplet. Alguna cosa falla. A voltes sense saber massa bé què. Altres vegades alguna cosa hi sobra. Massa avorriment. Massa excitació. He menjat massa. He begut en excés.  Hi ha massa soroll. O massa gent. També altres vegades hi falta quelcom. Aquella cita que no hi manera d’agendar. Aquell estat de forma físic somiat. O tan sols un son llarg, profund i reparador que no s’acaba de produir.

Qualsevol quin sigui el motiu genera un impuls a corregir. A fer alguna cosa per omplir. O per buidar. I comença així un silenciosa cadena de conductes reactives a la cerca d’un equilibri perfecte que esdevé fugisser. Com una utopia. Impossible d’acomplir.

Un dels sentits més útils de seure a meditar per a mi és precisament per a això. Quan m’assec en quietud i silenci i em pregunto, què hi ha ara? Què es mou en aquest instant? M’adono que sovint la resposta és el desig d’alguna cosa que en aquest moment no hi és. A vegades fins i tot desig de no sé què. Si em preguntessin, què vols? No sabria què respondre.

Però al contemplar amb paciència, sense bel·ligerància, alhora que tampoc reaccionant-hi, sinó mirant-ho des de la quietud i el no-fer, fa que a poc a poc es doni quelcom màgic. L’impuls a corregir va apaivagant-se, l’anhel disminueix. I de retruc també ho fa la sensació d’insatisfacció. Com si d’un motor reescalfat quan es refrigera amb aigua fresca es tractés, la cadena de reactivitat també va perdent intensitat. I poc a poc s’obre pas una delicada sensació que això també és suficient. I pren força aquella altra màxima que “no hi ha realitat aliena als ulls que l’observen”. Potser hi ha sensacions del dia a dia que no es poden canviar, però tenint cura de la percepció que generem d’elles sí podem incidir en l’impacte que causen al nostre humor i estat mental.

La capacitat de regular la reactivitat interna, és a dir, d’apaivagar el discomfort resultant de la necessitat d’afegir, de treure o de corregir al conjunt de sensacions que ara visc, és un recurs que es pot cultivar i adquirir. I l’entrenament de la ment amb mindfulness és una bona manera de fer-ho.