Cos, ment i cassoles
- On maig 24, 2023
Recordo la primera ocasió que vaig assistir a un recés de meditació d’estil Vipassana de 10 dies segons el mètode de SN Goenka. Li vaig trobar múltiples bondats i la prova n’és que hi he acudit de nou altres vegades i que d’ençà no he deixat mai d’explorar la pràctica contemplativa en silenci i quietud. Però també se’m va fer feixuc. Per la sobrietat espartana que caracteritza l’operativa diària dels dies de recés. I també per la monotonia en les instruccions a seguir durant les llargues sessions de meditació. “Si el camí a la il·luminació és així de penós estic ben arreglat, moriré d’avorriment en l’intent”, pensava.
Durant els tres primers dies, les instruccions repetien la invitació a centrar reiteradament tota l’atenció als orificis del nas per captar el trànsit de l’aire entrant i sortint. El què en sànscrit es coneix com a anapanasati, que literalment vol dir atenció plena en la respiració. Això fou la prèvia, com la benvinguda necessària per després accedir al nucli del recés. Passats doncs els tres primers dies, va començar pròpiament la pràctica vipassana, terme pali d’origen sànscrit que literalment es tradueix per veure les coses tal com són o per comprendre la verdadera naturalesa de les coses. En aquesta fase del recés, la instrucció va modular cap a l’observació de les sensacions del conjunt del cos. Hores i hores rastrejant amb l’atenció el cos, per parts o de manera global, a la recerca i reconeixement dels matisos sensorials que s’hi desplegaven. Simplement observant. Senzillament veient les coses -corporals- tal com són. Res més a fer que observar detingudament sensacions que ocasionava l’aire al respirar, la postura, el contacte amb el coixí i el terra, el fregament i pes de la roba, picors, molèsties, tensions, moviments intestinals i un llarg etcètera. Això va ser la instrucció per als dies quart, cinquè, sisè… i per a perplexitat meva va continuar sense pràcticament cap canvi fins a la fi del recés.
Recordo que a les xerrades orientatives de cada vespre, Goenka argumentava aquesta insistència en escanejar el cos amb curiositat i simple observació com si es tractés de posar una cassola amb les restes de cocció ben aferrades en remull. El remull aparentment sembla del tot impotent però al final esdevé implacable i les crostes, rendides, es desenganxen per acabar surant a la superfície. La meditació vipassana, de manera anàloga a l’art prosaic de rentar eficaçment el parament de cuina, és una via d’accés i neteja de patrons psíquics que causen estrès, sofriment i aflicció. Aquesta és la recepta que plantejà el Buda fa 2500 anys.
La tesi és molt simple però no deixa de ser prou sorprenent. Com s’explica que la simple observació de les sensacions del cos sigui una fórmula de curació psíquica? Tant estreta és la connexió cos i ment? I, sobretot, si la instrucció en meditació vipassana és senzillament observar el cos sense reaccionar, és segur que no fer-hi res pot propiciar algun canvi vertaderament exitós? Aquestes darreres setmanes, revisant les investigacions de Peter Levine m’han vingut de nou aquestes qüestions a la ment i, sobretot, el símil de les crostes aferrades a la cassola que utilitzava Goenka per explicar l’efecte de la meditació. Levine és un biofísic que ha desenvolupat un intens treball per mirar de desxifrar les bases biològiques del trauma (el seu treball queda recollit en la seva obra de capçalera Waking the tiger, traduïda al castellà amb el títol Curar el trauma). A partir d’un curós anàlisi del funcionament i els efectes del mecanisme biològic de reacció a l’estrès enfront un perill, Levine conclou que el trauma és, essencialment, un excés d’energia mobilitzada pendent de descarregar que ha quedat congelada. I que els símptomes del trauma són les vies per les quals l’organisme intenta canalitzar aquest excés d’energia.
Somatic Experiencing i la meditació vipassana comparteixen un mateix principi: aconseguir curació psíquica a través de la consciència corporal. La segona argumenta que la pràctica de la percepció conscient de les sensacions corporals és una fórmula que dissol l’aflicció i el sofriment que les generen, mentre que la primera defensa que aquesta percepció conscient permet que es produeixi “una suau descàrrega” de l’energia congelada. En ambdós casos però, es tracta de prendre consciència del cos per accedir a la ment. Adoptar una observació atenta alhora que permissiva de com l’organisme manifesta corporalment allò viscut.
L’experiència impartint cursos de mindfulness, en els que la consciència corporal és una de les competències cabdals, m’ha evidenciat però que generalment tenim una gran dificultat per saber què passa al cos. Així que es fa necessari algun tipus de treball o entrenament de la ment per familiaritzar-se amb la ressonància somàtica de tota experiència. El cos és el gran oblidat. Saber reconèixer i descriure què li passa al cos resulta a voltes un exercici titànic. Un dels factors que propicia aquest oblit és la conducta d’orientació, la qual, a més, s’accentua en moments d’amenaça. Aquesta conducta fa que, en moments d’amenaça percebuda, l’organisme centri completament l’atenció en analitzar i resoldre el perill. Tot el focus està posat en la font d’amenaça. Aquest mecanisme és útil per a la supervivència immediata i, per tant, és una estratègia genial si em cal detectar i escapar d’un lleó que em té fitat o, en termes més actuals i plausibles, d’esquivar una bastida al carrer que trontolla prop meu.
0 comentaris on Cos, ment i cassoles