Quan la preferència esdevé expectativa
- On juliol 6, 2023
Recordo de petit escoltar amb estupefacció a un monjo de Montserrat com relatava la capacitat heroica que un membre ancià de la comunitat havia mostrat després d’una cirurgia per despreniment de còrnia. “Li van encomanar d’estar-se el més quiet possible durant les dues setmanes posteriors a l’operació i durant tots aquells dies no va moure ni un sol dit! I tan tranquil!” exclamava. Jo aleshores era un nen, amb el corresponent cul inquiet de mal seure, i m’agafaven totes les picors només d’imaginar-me per uns breus instants estar a la pell d’aquell vell home.
Fa unes setmanes, una conversa amb la Montserrat Domingo (a la foto), m’evocava el record d’aquest relat. La Montserrat, ermitana que duu vida de solitud a la falda del Montsant des de fa més de 40 anys, ens explicava als membres del Cercle de Mindfulness que la visitàrem una situació anàloga que li tocà viure. No es tractava de cap despreniment ni cirurgia, sinó d’un esquinç que li impedí durant tres setmanes posar-se dempeus. “Tot aquest temps estirada al llit, mirant per la finestra” deia. Més que el fet en si, em cridà l’atenció la naturalitat amb què ho explicava. No s’hi endevinava ni una engruna de lament en la seva expressió. “Tot és temps de Déu”, sentenciava.
Podríem dir que el comú denominador entre el cas del vell monjo de Montserrat i l’ermitana del Montsant és l’art de normalitzar la incomoditat? Fins i tot podríem pensar que una ermitana o un vell monjo deuen tenir una agenda prou folgada i que, per tant, haver d’estar uns dies -o setmanes- obligats a no fer res no deu suposar-los un gran trasbals. Tanmateix, de ben segur que van veure els seus plans capgirats i que van haver de posposar i sacrificar activitats. Quina deu ser la raó de l’èxit de transitar tranquil·lament aquestes setmanes d’obligat recés? D’on surt la capacitat d’adaptar-se dolçament?
Mo Gawdat, al seu llibre El algoritmo de la felicidad, aborda aquesta qüestió, focalitzant-se sobretot en la -gran- barrera que impedeix adaptar-se: les expectatives. Les expectatives són els escenaris mentalment imaginats que anticipen allò que pot succeir. Creades incessantment de manera més o menys conscient. (Aquest matís és important perquè de tot en tenim una expectativa malgrat tot sovint no en siguem conscients). Les expectatives ens inclinen cap a les nostres predileccions i ens pre-paren per allò que previsiblement pot succeir. Ara bé, com bé tots hem constatat, freqüentment les expectatives no s’acompleixen. I quan la realitat dista de ser com l’expectativa imaginava apareix una tensió, causada per l’espai o diferència que separa la realitat de l’expectativa. Tensió que vivim de moltes maneres, ja sigui en forma de frustració, desencís, abatiment o ira. Com més gran és aquesta diferència més gran és la decepció que hom s’enduu. Com més ràpidament s’abandona l’expectativa creada i s’aterra a la realitat, més fàcilment desapareix la decepció. Segons Gawdat, la felicitat a què podem aspirar pot definir-se segons l’algoritme Felicitat = Realitat – Expectatives sobre la realitat. Així de senzill, ras i curt.
Superar la rigidesa i tibantor de les expectatives que inconscientment ens creem és d’alguna manera un exercici de rendició al desplegament incert de la realitat. Obrir-se al desconeixement. Però no pas amb un aire de derrota. No pas navegant a la deriva amb indiferència. Sinó amb una mirada atenta i curiosa cap a les possibilitats que amaga tot canvi de plans imprevist. Des del convenciment que allò nou té alguna cosa a dir-nos. I això no impossibilita que hom tingui unes conviccions, uns objectius i unes preferències ben clares. Però sí requereix de l’astúcia necessària perquè aquestes preferències no es converteixin en expectatives vehements. I aquest és el missatge que jo destil·lava de la mirada espurnejant de la Montserrat Domingo quan relatava haver estat mirant per la finestra, serenament, tots els dies que restà impossibilitada al llit.
Hi ha un altre factor que, intueixo, promou l’adaptació i la cintura mental per entomar l’adversitat. I els dos protagonistes del present article també l’encarnen. Té a veure amb la creença en quelcom superior a si mateix. No és un atribut exclusiu de les persones religioses. Per quelcom superior podem pensar en Déu, en Divinitat, en Esperit, en Creador, en Energia, en Misteri, en Vida, en Lògica Còsmica, en Llei Universal, entre tants d’altres termes, conceptes i nomenclatures. Des d’una òptica religiosa o científica, tant li fa.
0 comentaris on Quan la preferència esdevé expectativa