La construcció d’un hàbit
- On agost 30, 2023
Als anys 90s, a Sud-àfrica, es va posar en marxa una ambiciosa iniciativa de promoció de l’exercici físic. Es pretenia instaurar de manera massiva l’hàbit de sortir a córrer. L’objectiu era clar: combatre a gran escala els preocupants índexs de sobrepès i d’incidència de malalties cardiovasculars.
El repte no era fàcil, atès que córrer no es presenta a priori com una activitat assumible per a tothom. No ho és especialment per aquells que no ho fan mai i menys per aquells que segueixen un estil de vida altament sedentari. I és precisament aquests segments de població els que resultaven ser l’objectiu principal de la proposta.
Tanmateix, el resultat fou molt exitós i milers de persones acabaren adherint-se al programa. Per què triomfà? Com se’n varen sortir els promotors? El programa s’articulava en base a dos principis vertebradors: adequació de la durada de l’activitat física i facilitació d’un entorn de vinculació i recolzament interpersonal. Si a aquests dos principis hi sumem un tercer que realci el valor del propòsit, crec que tenim la mesura de l’èxit per a la creació de qualsevol hàbit.
Scroll1. Durada adequada. A Sud-àfrica, els promotors del programa estaven convençuts que córrer pot ser una activitat apta per a tothom, independentment de l’edat i de la condició física de partida. Només cal adequar la intensitat a les possibilitats de cadascú. Així, el programa partia d’un entrenament inicial per a persones novells de només 5 minuts diaris. Per a qui no feia cap tipus d’activitat, aquesta intensitat li resultava assumible dur-la a terme 5 dies a la setmana, alhora que suficient per reportar-li beneficis. De la mateixa manera, i portant-ho al terreny que aquí ens ocupa, si no tens per costum asseure’t a meditar, comença amb espais curtets, per exemple de 5, 10 o 15 minuts diaris. I encara que siguis capaç de fer una tirada més extensa, si no hi estàs habituat, és difícil que durades llargues puguin consolidar-se un dia per un altre com una rutina.
2. Recolzament. La iniciativa de Sud-àfrica contemplava també que, periòdicament, cada participant del programa es trobés amb altres participants, per a rebre suport tutoritzat i poder compartir l’experiència. Això avivava el compromís i l’entusiasme per a seguir amb la rutina de l’esport. De la mateixa manera que córrer, meditar pot resultar una activitat àrida, pel seu caràcter solitari, i limitada, pel fet de tenir la sensació d’estar repetint sempre el mateix i haver entrat en bucle. Poder compartir l’experiència amb una persona de confiança o disposar d’un grup d’iguals amb qui practicar i intercanviar impressions pot ser un bon antídot a aquests obstacles. Farà de la rutina un itinerari menys feixuc, menys monòton i molt més enriquit.
3. Propòsit clar. Tota activitat que impliqui un compromís necessita d’un propòsit definit, que li doni sentit i coherència. Un propòsit fort i renovat que permeti superar eventuals resistències i dificultats diverses, al mateix temps que doni sensació d’estar invertint correctament el temps. Així que no deixis de connectar assíduament amb aquell motiu més íntim que t’impulsa a fer-ho. “A què aspiro parant-me a meditar?”, “Quin és el propòsit per a la meditació d’avui?” Que aquestes o d’altres interpel·lacions no deixin de ressonar dins teu. I també, com més alineat estiguis amb la intenció que et porta a fer-ho, més fàcil et serà de reconèixer els avenços que n’obtens. Però, atenció! El propòsit ha de sintonitzar amb un plantejament obert i no amb un resultat definit i tancat. Cal orientar-se en una direcció, però esperar uns resultats molt determinats serà fàcilment motiu de frustració (en el post anterior vaig parlar més àmpliament sobre l’adherència a les expectatives).
Un altre matís pel que fa al propòsit que em sembla rellevant és, el que podem dir-ne, la seva tonalitat. El propòsit cal que revesteixi d’una tonalitat agradable, positiva, que et permeti connectar, d’entre d’altres sensacions, amb la satisfacció, la suavitat, el gaudi o la tendresa. Un dia sentia dir a una nutricionista que cap dieta és perdurable si pivota en el sacrifici i l’abstinència. De la mateixa manera, has de recordar-te que la parada per meditar és un temps per a tu, en la teva intimitat, com un regal, un aliment tan necessari com el menjar. Que la inèrcia no et faci oblidar aquest ingredient indispensable! Al cap i a la fi, medites per a tu, no pas per a ningú altre. I en última instància, meditar és un retorn a una intimitat profunda que és inherent, i no tant un anhel obcecat d’esdevenir el que no s’és. La sensació de satisfacció -en tant que res falta ni sobra- i la tendresa correlacionen amb el primer, mentre que la sensació de mancança i l’exigència ho fan amb el darrer.
Així doncs, per tal de sortir-ne reeixit del propòsit d’establir una rutina de meditació planteja’t una fórmula que consideri durades assumibles i assídues, que compti amb una xarxa amb qui compartir i créixer i que es regeixi per una intenció clara, sincera i assumible. Aquesta fórmula a Sud-àfrica els hi van funcionar de meravella, tant, que dècades després el programa de running per a la salut segueix ben viu.
Foto de Sweet Life en Unsplash
Aquesta web utilitza cookies per millorar la teva experiència de navegació. Més informació
La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.
0 comentaris on La construcció d’un hàbit