Compassió. Una mirada amorosa envers el sofriment

Un sopar commemoratiu, d’aquells en que et retrobes amb vells amics que fa dècades que no veies, va fer aflorar en mi un profund sentiment de compassió. Tornar-me a trobar, cara a cara, en la distància curta, amb amistats de joventut, constatar el pas del temps, aplaudir els seus èxits i sorprendre’m d’evolucions inesperades va ser tot un delit. Però també comprovar que, malgrat els múltiples camins resseguits i les circumstàncies diverses que ens han tocat viure, tots transitem eventualment episodis de sofriment. El sofriment ens fa iguals. És una condició universal i democràtica. En això tots estem al mateix nivell. I en aquest sofriment tots coincidim en la necessitat de ser estimats, escoltats i alleujats.

Reconèixer el sofriment de l’altre em porta a connectar en la condició d’ésser sofrint que jo sóc. Que nosaltres som. I ressono amb empatia amb aquesta persona que sofreix. En realitat el sofriment no és seu. Ni meu. Ni teu. El sofriment és condició de tota vida, tots en participem, en una mesura o altra, en un moment o altre. Poques coses em són més humanes que empatitzar amb aquell que sofreix. Que l’altre et mostri el seu sofriment, sincerament, descarnadament, significa que t’obre les portes de la seva intimitat més delicada. Aproximar-s’hi, amb cura i obertura (també suspenent l’impuls a voler solucionar i corregir!) i simplement estar-hi present, em resulta una de les connexions més profundes que es pot establir amb un altre ésser humà.

El sofriment és dolor. I normalment hi actuem amb un impuls a distreure’ns pel seu pes insuportable. En defugim i fem els perquès per esquivar-lo. Però el dolor vol ser vist. Vol ser reconegut. Com tota experiència. Com aquell infant que salta i crida l’atenció per recollir la mirada tendra de la seva mare. Quan reconeixem el sofriment és quan podem sostenir-lo. I a voltes, fins i tot, entendre’l. La compassió és la capacitat d’aproximar-se amorosament a aquest sofriment. Reconeixent-lo com la circumstància que ara hi ha. Reconeixent-hi també l’impuls a evadir-lo, amb totes les seves excuses habituals per a fugir d’estudi.

Compassió i mindfulness són dos rodes que engranen i giren al mateix compàs. Mindfulness és l’atenció conscient que il·lumina la vivència que ara s’està produint. Només quan el dolor sigui reconegut pot entrar en joc la compassió. Només quan les subtils estratègies d’evasió siguin desemmascarades pot entrar en joc la capacitat de sostenir el sofriment. Així que la pràctica de la compassió és com una extensió de la pràctica de mindfulness.

La pràctica de la compassió comença en el reconeixement de la incomoditat d’un mateix. Investigant amb astúcia quan l’atenció mira cap a un altre costat quan apareix quelcom que grinyola. Una veritat incòmoda. Una sensació que fa mal. Una frustració que irrita. És aleshores quan una mirada amable, una paraula sense agror o un gest tendre cap a si mateix prenen tot el sentit. Perquè possibiliten el reconeixement. Perquè faciliten adonar-se’n i prendre consciència. I llavors aquella incipient mirada amorosa permet fer les paus amb allò que està passant però no volies que passés. Permet estar senzillament present amb la realitat d’aquell moment. I és quan, com una veritat que clama, trenca el cel i cau sobre meu, m’adono que tot allò que havia cercat infructuosament, havia maldat per evitar-ho o esgargamellat per aconseguir-ho era, en realitat i des d’un inici, allí: la simple consciència amb mirada amorosa del que està passant.

Foto de Nick Andréka a Unsplash
Share:
0 comentaris on Compassió. Una mirada amorosa envers el sofriment

Aquesta web utilitza cookies per millorar la teva experiència de navegació. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca