La contemplació nua
- On març 28, 2024
“No tenim res a fer en aquesta preciosa Terra, en aquest petit i meravellós planeta; no tenim altra feina a complir que viure per reconèixer tota la meravella que ens rodeja. Vivim per tenir la possibilitat de reconèixer. Reconèixer és testificar que hem vist i sentit allò que està davant nostre. Reconèixer és dir-li a tot que hem advertit la seva presència, que hem vist el seu esplendor, la seva bellesa, la seva immensitat, i que ens hem meravellat de la seva existència i l’hem estimat. Aquest és el nostre destí”.
Amb aquestes commovedores paraules s’expressa el filòsof Marià Corbí quan parla del sentit de la vida. Un sentit que entrona els atributs de contemplació, el reconeixement, el testimoniatge. Senzillament expressions de l’exercici d’ésser conscient. Ésser conscient que no és altra cosa sinó sinònim de la posada en pràctica de mindfulness, una observació no crítica de la realitat que va desplegant-se contínuament, al voltant meu i en mi mateix.
Aquesta accepció d’ésser conscient, és a dir, la possibilitat de contemplar en tant que simple admiració i simple reconeixement del què hi ha és, alhora, la cosa més senzilla i difícil del món. Senzilla perquè és gratuïta, no es val de res ni necessita de res. La pot fer qualsevol, en qualsevol lloc, fins i tot en qualsevol circumstància, m’atreviria a dir. També, però, és la cosa més difícil per la seva futilitat aparent. No combrega amb termes de productivitat, ni s’orienta a recompenses diferides, ni persegueix objectius magnificents. I és per això que ésser conscient vol dir no anar enlloc, és un simple retorn a la realitat que ara hi ha. És negar l’anhelat futur i prescindir de l’enyorat passat per mantenir-se dempeus en el present continu. L’autèntica contemplació apareix únicament quan sóc capaç de posar en suspensió qualsevol exigència del jo, especialment les expectatives i les metes anhelades. I aquest no anar enlloc és totalment contracultural, obliga a sortir de la dinàmica de productivitat i finalitat que ens regeix habitualment. Endinsar-nos en la contemplació nua ens resulta xocant, un desafiament frontal, fins al punt de resultar-nos violent.
La contemplació nua és negar l’anhelat futur i prescindir de l’enyorat passat per mantenir-se dempeus en el present continu
La contemplació nua reclama, d’entrada, el silenci. Silenci entès no tant com a castració de la paraula sinó com una invitació a l’escolta profunda, per poder sentir la presència del que ens rodeja i la ressonància que tot això produeix dins meu. “Habitar el silenci significa deixar de contar la història d’una vegada per totes” diu el poeta David Whyte. Un silenci que “condueix a un estat de nuesa i vulnerabilitat, de temorosa simplicitat”. Un silenci que confereix espai, que permet que les subtileses que ens rodegen però que passen habitualment inadvertides adquireixin la seva rellevància a mesura que la nostra percepció es va afinant i eixamplant.
La contemplació nua també reclama la inactivitat. Parar. Parar per descansar i compensar l’activitat frenètica. Però també pel seu valor intrínsec. Lliurant de sotmetre d’aquesta manera el parar a la condemna de ser només subsidiari del fer. El filòsof Byung-Chul Han ho expressa amb bellesa i contundència: “La vida resplendeix, en primer lloc, gràcies a la inactivitat. Quan perdem la inactivitat com una capacitat, ens assemblem a una màquina que només ha de funcionar. Una vida autèntica comença en el moment en què desapareix la preocupació per sobreviure, la necessitat per la vida crua. L’objectiu últim dels esforços humans és la inactivitat”.
La contemplació nua també reclama una mirada nova i sortir de l’habitual narrativa egocèntrica. L’egocentrisme existeix per garantir-me la supervivència, però també pot esdevenir una presó. Provar doncs d’observar-me des de fora, adquirint perspectiva, abandonant la visió de què només importo jo. “El teu gran error és representar el drama com si estiguessis sol” diu Whyte. Captant que més enllà de les meves imperioses necessitats i desitjos, pertanyo a múltiples processos que es produeixen a la vegada i dels quals només en represento una baula més de la extensa cadena. La meva vida em pertany? O bé sóc jo qui pertanyo a un ordre superior, essent-ne en aquest només un ínfim element més? Corbí encorba aquesta possibilitat fins a dur-la a un desafiament ontològic amb matisos poètics: “alguna cosa passa per aquest lloc que sóc jo, i segueix endavant. I el què realment passa no sóc jo. Ni jo només és la petjada del seu passar, que el vent esborra. Per això deien els savis que el jo, en realitat, ni neix ni mor perquè, pròpiament, ni tan sols va passar; qui va passar per aquí fou una altra cosa; el jo és només la pols que aixequen els passos d’això que transita“.
I finalment la contemplació nua reclama interès. Un interès que apareix en considerar la realitat que ara m’envolta i em conforma com la única possibilitat d’assaborir la vida que es desplega. Evitant malbaratar aquesta oportunitat. Aquesta realitat pot no encaixar amb allò que m’havia imaginat però no atendre-la suposa no agafar l’únic bitllet que permet accedir al tren de la vida. Passant de puntetes per l’oportunitat ara de ser i sentir-se viu. Atendre la realitat actual implica un acte d’entrega i acceptació. Un acte que vol de mi valentia, astúcia i força de voluntat ja que la subtil tirania de les expectatives creades m’impulsa una i altra vegada a evadir, negar i lamentar-me. Res més lluny del que interès significa.
0 comentaris on La contemplació nua